Sense dignitat institucional
The Economist publica un interessant article, The politics of somewhere [La política d’algun lloc]. Ve a dir que, malgrat la bronca del Brexit, la discussió dels darrers tres anys ha portat a una millora pel que fa a la representativitat a Westminster. Que el parlamentarisme no té sentit si no s’endinsa –de fet, si no prové– en unes arrels imbricades amb la gent del territori. I els partits ho han entès.
Com probablement saben, aquest columnista sempre ha defensat la figura del diputat de districte. Gent del territori amb oficina oberta al barri per atendre les queixes i consultes. Podrem discutir si aquest diputat s’elegeix pel sistema a una volta (Regne Unit i la majoria de països anglosaxons), a dues voltes (França) o mixt amb el sistema proporcional (Alemanya). Però no hi ha dubte que, malgrat les disfuncions, que sempre hi són, els països més ben governats es representen gairebé sempre mitjançant el diputat de districte.
La meva teoria –que, fins a la data, l’empirisme corrobora– és que amb el sistema català de llistes tancades –confeccionades segons la conveniència del partit– i circumscripcions enormes –províncies– s’arriba a la degeneració màxima dels representants polítics (un fenomen similar al de la consanguinitat). S’obtenen, al capdavall, parlamentaris d’escassíssims qualitat i nivell. Allò que el meu fill –i perdonin-me l’orgull parental– va batejar en el seu moment com “polítics de piscifactoria”. Gent que ha perdut el nervi que dona la vocació autèntica, que només es depura, s’estimula i es ratifica amb la confrontació a les urnes, i no amb les llepades als amos del partit.
D’aquesta degeneració professional alguns se’n salven –elements, polítics “de raça” que porten la política ben entesa a la sang–. Pocs. La majoria causen un mal incommensurable. Que es detecta en el dia a dia. La cosa pública es va degradant. D’exemples n’hi ha massa. Des de la imbecil·litat duta a terme amb el famós Corredor Mediterrani –que ha deixat Salou sense tren–, passant per l'habitual administració populista de ciutats i pobles, o per un suat sistema de correus que fa que, actualment, encara estigui rebent felicitacions de Nadal. I, culminant-ho tot, un sistema judicial trufat de bípedes que delinqueixen –lògic: recordin que el poder judicial és nomenat pels polítics, per tant no pot ser millor que ells–. És a dir, des de la realitat pràctica fins a la institucional tot va empitjorant dia a dia, i acaba afectant la qualitat de vida dels contribuents. Si Catalunya no formés part de la Unió Europea la nostra vida diària no seria res més que la constatació d’un fracàs històric generalitzat –com ho és la vida quotidiana en qualsevol de les antigues colònies embrutides per la llavor hispana.
El cas és que dilluns passat els nostres parlamentaris –utilitzar el mot nostres se’m fa difícil– ens van regalar un teatret de miserables. Una actuació d’aquelles que reserven per a les ocasions especials. D’aquelles tan representatives que expliquen per què, després de tres-cents anys, som on som: a Espanya.
La degradació de la classe parlamentària ha arribat a fer que els diputats no entenguin ni qui representen ni quina és la seva feina. Els explico com ho veig jo. Si jo fos parlamentari i una colla de gent –que darrerament li ha agafat gust a saltar-se la llei, a delinquir, com ara els membres de Juntes Electorals però també determinats jutges de rang superior que tots coneixem i que prevariquen sense rubor– em donessin ordres envaint les meves competències i posant en entredit la dignitat dels meus electors, agafaria i, a part de no obeir-los, els enviaria directament a la merda –disculpi el lector, però són els mots que literalment utilitzaria i, per tant, no crec convenient dissimular–. I molt més encara si l’ordre fos la de carregar-se el president de la Generalitat.
El sentiment que m’envaeix és el d’una gran repugnància. No hem votat diputats perquè, per interessos de partit, s’agenollin davant d’una colla d’anticatalans desbocats que ens volen veure anorreats. Això no és estratègia. Això és un error de dimensions siderals. I encongeix l’estómac haver de veure com alguns dels presos polítics –no Junqueras, per cert– han de recordar als diputats com s’escriuen les paraules unitat i dignitat sense fer les típiques faltes d’ortografia que provoca la mesquinesa.
A tot això algú dirà, amb raó, que són legítims representants del poble català. No ho nego. Només dic que la gran majoria d’ells són d’una gran, d’una enorme, indignitat i covardia. D’una mediocritat evident.
