Sense polítics no hi ha democràcia ni governança

Durant el Procés no va haver-hi diàleg polític perquè, simplement, no hi havia polítics

Els ministres que composen el govern de coalició del PSOE i Unides Podem / EDUARDO PARRA / EUROPA PRESS

Al llarg d’aquesta setmana els membres del govern espanyol han demostrat que a la seva incompetència hi sumen la vocació de trilers. Dictar una moratòria en el pagament de la quota d’autònoms a les dotze del migdia, quan la quota ja ha estat carregada pel banc a les vuit del matí, denota una indubtable voluntat d’insultar la intel·ligència del contribuent. Demagògia de vol ras tampoc els n'ha faltat. Dir que els impostos s’han de pagar perquè, altrament, el personal mèdic no cobraria, demostra el nivell de mesquinesa que corre per la Moncloa.

El primer cop que vaig aterrar a Llatinoamèrica em van dir: “Aquí els governs no estan manipulats pels poders fàctics -allò que molts anomenen les màfies-. No senyor. És que ells, els governs mateixos, són els poders fàctics!” I aquest és el punt al qual hem arribat a Espanya. Algú podria pensar que un govern feble, o farcit d’ignorants, està en mans dels poders fàctics -en el cas d’Espanya, la banca i l’Íbex-. I no és ben bé així. 

Un govern, com qualsevol òrgan de gestió, és molt depenent del suport que rep de la seva estructura administrativa i tècnica. En aquest cas estem parlant dels alts funcionaris. Un consell de ministres ha de saber què succeirà si, per exemple, apuja un punt la retenció de l’IRPF (recaptació immediata, reducció del consum i la inflació, etc.). I tota aquesta informació s’ha de tenir disponible quan es demana per poder prendre la decisió. Per tant, un ministre ha de ser caut per tal de no ser manipulat pels seus alts funcionaris. Ara, si el ministre en qüestió és incompetent, els funcionaris se’l mengen amb patates. I aquesta ha estat una de les característiques de successius governs espanyols. 

És amb l’arribada de Rajoy i l’entrada de Sáez de Santamaria que els funcionaris assalten el poder directament. La política ha mort

Vaig acabar l’article de la setmana passada parlant-los de l’Anuari Media.cat, impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils i dirigit pel senyor Ferran Casas. Publiquen allò que la resta de mitjans silencien, i subsisteixen gràcies al micromecenatge (des d’aquí encoratjo els lectors que s’hi apuntin i hi ajudin). Doncs bé, un dels articles parla d’un fet transcendental. Referit a l’aparell de l’estat espanyol, de la maquinària funcionarial. Atenció. Dos terços dels alts funcionaris de l'Estat són madrilenys. I per cada quinze alts funcionaris d’origen madrileny, només n’hi ha un de català. I tot plegat dins d’un ambient de castes familiars. Més coses. El 60% d’aquests alts funcionaris estan en excedència: a la política i a empreses de l’Íbex (empreses que els contracten perquè saben qui remena les cireres públiques). A l’Anuari s’explica que el primer assalt de l’alt funcionariat al poder -en aquells moments per governar “indirectament”- va tenir lloc en guanyar Zapatero, que havia arribat al govern amb una mà al davant i una altra al darrere. Però és amb l’arribada de Rajoy i l’entrada de Sáez de Santamaria que els funcionaris assalten el poder directament. La política ha mort.

A molts no els agradarà llegir-ho, però a l’actual govern espanyol només hi ha una persona que realment puguem qualificar de “polític de professió”: el senyor Pablo Iglesias. La resta són funcionaris (tretze, dels quals tres són jutges), càrrecs públics no electes (tres), gent de partit (quatre), professionals d’empresa (un). Evidentment, cap d’ells (excepte el senyor Duque, que és el professional d’empresa) té carrera en l’àmbit tècnic. I així va el país. Aleshores, no cal sorprendre’s de veure generals empolainats amb quaranta medalles donant rodes de premsa. Perquè, en el fons, militars o no, aquesta gent és la que governa. I esclar que són gelosos de recaptar impostos i no perdonar la quota d’autònoms. Els hi va el salari!

Si observen el que ha succeït a Catalunya durant el Procés detectaran que no va haver-hi diàleg polític perquè, simplement, no hi havia polítics. Els que hi havia no sabien ni el que vol dir fer política. Judicialització de la política? No siguem innocents. Simplement una forma de governar: l’administrativa. Els jutges? No són res més que companys de carrera de tots aquests que governen -a l’actual govern Sánchez n’hi ha tres!-. Ja no cal manipulació del govern espanyol per part dels funcionaris. El govern són ells!

Ens hem carregat la política perquè els partits porten temps generant mals polítics. I ho han fet per degeneració del sistema. No tenim una estructura electoral que porti a presentar candidats que lluitin pel seu escó, a diferència dels països veïns. Sense política no hi ha democràcia. I ara el covid-19 ens alerta del problema. Però fa temps que els ciutadans, a Espanya, som purs administrats. Una massa de població dirigida per uns bípedes d’una incommensurable i maliciosa mediocritat.