Turisme, eufemismes per al futur
Enginyer i escriptorUna de les coses que, pel que he llegit, treien de polleguera en Josep Pla era la típica qüestió “què hauria passat si...?”. Recordo haver llegit una entrevista en què una periodista li preguntava: “Si no hubiese sido usted escritor, señor Pla ¿qué le hubiese gustado ser?” La resposta va ser fulminant: “Recaudador de la contribución urbana de la Bisbal”. I és que fora d’un 'divertimento' puntual, aquests “què hauria passat si...?” acostumen a ser plantejaments inservibles.
Fa uns dies el senyor Miquel Puig va publicar a l'ARA un article sobre els beneficis que reporta el turisme a Barcelona. Arribava a la conclusió que el repartiment no era bo. Aquest columnista ho ha denunciat 'ad nauseam'. Esclar que el meu raonament és pur empirisme. Quan topo amb cambrers que, repetidament, gairebé sempre, em serveixen malament i tenen dificultats per entendre la meva llengua, em carrego de material suficient per deduir que el turisme a Barcelona ha arribat a nivells nocius. Després es donaran les explicacions i quantificacions que es desitgin –una divulgació que, com bé practica el senyor Puig, és absolutament necessària–. El barceloní mitjà ja té, penso, una opinió feta sobre el turisme que pateix. I sap que la frase “morir d’èxit” és la forma fàcil que utilitzen molts fatxendes per presentar com a triomf puntual allò que, com a balanç final, els és perjudicial. Morir, senyors meus, és una tragèdia que no queda atenuada per res.
Ja vaig publicar quatre càlculs per demostrar que el turisme de masses no és sostenible. No té futur si volem preservar no només l’entorn físic i natural, sinó també l’entorn social i econòmic de qualsevol indret que es titlli d’avançat. Però vull cridar l’atenció sobre els valors que van associats al model econòmic que s’escull. Com que el país tendeix al subjectivisme més accentuat –recordin que la frase “més val caure en gràcia que ser graciós” és nostra– espero rebre crítiques punyents. Ja són massa els connacionals que estan obligats a viure irremeiablement del turisme i, per tant, a opinar-ne favorablement.
Dinant un dia amb un economista que acostuma a dur a terme treballs per a organismes internacionals, li vaig exposar la meva teoria. “Acabo de tornar del Brasil, on he viscut un temps. Rio de Janeiro és un pur desastre i va tirant del passat, de les rendes d’un màrqueting generat pel glamur dels seixanta –com Barcelona tira avui del Modernisme–. És una mena de macrocàmping descordat, un cafarnaüm xavacà sense cap ni peus. Igual que en tantes i tantes zones de la costa, la gent ha esdevingut informal, en els hàbits, en les formes, en el vestir... Però quan es visiten zones industrials importants –Belo Horizonte o Curitiba, o fins i tot Manaus, al bell mig de la jungla– les coses canvien. L’ordenació de l’espai públic, el comportament de la gent...” I hi vaig afegir: “Estic convençut que l’entorn industrial i productiu comporta una millora en la professionalitat i la conducta de la gent. Els mètodes i els procediments, clients exigents, etc. fa d’aquestes societats entorns més adients per a una qualitat de vida que, després, ens provoquen enveja”. Vaig insistir: “Fins i tot els valors socials em semblen clarament superiors. L’ètica del treball dels països productius no té res a veure amb la d’aquells que viuen del turisme”. El meu company de taula em va dir que no hi havia pensat prou, però que, vista també la seva experiència, li semblava que jo tenia raó.
Insisteixo que les meves observacions provenen únicament de l’empirisme més agosarat. D’haver fet tractes professionals amb gent de diferents entorns d’arreu del món. I per viure-hi i treballar-hi, tot gaudint d’una qualitat i d’un nivell de vida evolucionats, prefereixo Lió a Atenes, Iekaterinburg a Sotxi, Santiago de Xile a Cartagena de Indias, Seattle a Miami, i Milà a Barcelona. ¿Que a Lió i a Milà no hi fa tant de sol i no hi tenen tants “encants” per vendre? Segur. Però pensar que projectant-li diferents estructures econòmiques –“si no fos per això o per allò”, “si féssim això o allò altre”– el turisme pot esdevenir un afer de prosperitat de caràcter seriós i just, és un camí directe al fracàs. I anar afegint-hi qualificatius per practicar eufemismes respecte al turisme –“cultural”, “de qualitat”, etc.– només serveix als que pretenen anar tirant de la veta actual sense que res canviï. Aplicar-se perfum sense passar per la dutxa. Convé no enganyar-nos presentant futurs que no aniran a millor, perquè cap acció que no sigui radical farà reconduir el fenomen. En aquest sentit, anecdòticament, els recomano el vídeo de la BBC que explica el cas de Venècia: 'The Venetians trying to reclaim Venice'.
