No es venç el populisme insultant-lo

Em sembla haver comentat en algun article anterior el lamentable rol que va jugar François Mitterrand pel que fa a la immigració i a l’ascens del Front Nacional. Parlo del període 1981-1995, en què va ser president. La seva estratègia per mantenir-se al poder folgadament va consistir en assimilar el centredreta de Chirac a l’extrema dreta de Le Pen, alhora que deixava que una immigració descontrolada excités els ànims populars i fomentés la puixança del Front Nacional. Cada cop que algun partit deia que la immigració constituïa un problema que calia gestionar, Mitterrand l’alineava amb Le Pen. Així, els partits van agafar por a tocar el tema. El trist llegat del sàtrapa Mitterrand són les 'banlieues' desgovernades i el Front Nacional implantat com un partit més, perfectament normalitzat.

Actualment estem assistint al creixement electoral dels partits populistes. De dretes i d’esquerres –voldria recordar que Podem, a nivell internacional, és considerat populista–. Les notícies que llegim es limiten a insultar aquests partits, sobretot els de dreta. S’hi afegeixen qualificatius com ara “xenòfob”, “extrema dreta”, etc. Segurament ens quedem molt descansats, però no ajudem a resoldre res. La premsa es limita, en el millor dels casos, a denunciar problemes d’impossible solució. Problemes que només podem aspirar a gestionar; si se’n sap prou, esclar. En bona manera, se li fa el joc al populisme, ja que quan algú pretén gestionar el problema, si no ho fa satisfent el que li ve de gust a la claca progressista, se l’acusa d’assumir plantejaments de l’extrema dreta. I la nostra premsa no és una premsa amb mentalitat de govern, ni d’oposició tampoc. Es limita a alimentar l’esperit Robin Hood –tan apreciat a Catalunya, per cert–. Malauradament, el rol que va jugar Mitterrand el juga en bona part, avui, el nostre periodisme.

Per tant, necessitem el cap ben airejat i deixar-nos de clixés que queden bé de cara a l’aparador. No podem quedar satisfets simplement insultant els partits populistes, o descartant-los pel fet que no ens agradin. Cal considerar que molta gent els vota, i aquest fet no és trivial. Perquè la realitat és que hi ha un percentatge petit de coses (5%? 10%?, impossible quantificar-ho) en què aquests partits tenen raó. I la nostra batalla hauria de consistir en no deixar-los cap motiu de raó. Ni tan sols en aquest petit percentatge. Perquè aquests partits s’alimenten de la ignorància. Agafen aquest percentatge i el generalitzen de tal manera que molta gent passa a convèncer-se que aquell bocí de problema ho empastifa tot.

Tampoc no ajudarem en res si ens limitem a acusar els partits populistes que arriben al poder quan, en alguns casos, fan coses similars a les que algú va fer en el passat. Un cas clar és Andalusia. ¿Algun mitjà ha denunciat mai que el que ha practicat el PSOE durant quaranta anys en aquella regió ha estat el pur populisme? Què són els subsidis a les jornades agràries sinó populisme clientelista? I tot això amagant l’origen dels diners que ho paguen tot. Demagògia arrogant poc agraïda amb la Unió Europea i amb Catalunya. Una altra. La premsa s’omple la boca sobre Trump i el mur entre Mèxic i els Estats Units. I jo em pregunto: com és que hi entren ara?, ¿pel simple fet que al capdamunt dels Estats Units hi ha arribat un tocatimbals? No s’entén altrament, perquè la realitat és que ja hi ha un mur que cobreix un terç de la frontera entre els dos països. I que el van fer construir Clinton, Bush i Obama, successivament. Mai vaig sentir criticar-ho.

El nou populisme s’aguanta, especialment, sobre dos pilars que venen a ser la mateixa cosa: por a la immigració i exaltació de patrioterisme. I, sorprenentment, ara sembla que la moda sigui acusar els partits tradicionals de govern d’assumir rols de l’extrema dreta quan intenten buscar solucions a problemes reals. Quan comencen, precisament, a no practicar el populisme. ¿Recorden les crítiques que va merèixer la senyora Merkel quan va anar a Turquia per negociar accions que evitessin, entre altres coses, més morts i més problemes a Grècia per l’arribada massiva d’immigrants?

Hi ha massa individu a qui li cau la bava amb el populisme d’esquerres –Barcelona n’està plena, per això és alcaldessa Colau–. No hauria de fer-nos gràcia gent que critica qualsevol acció de govern que no s’ajusti al lema “Papers per a tothom” –principi amb què tots estaríem d’acord si no fos inviable–. I el periodisme responsable no hauria de ser portaveu de la demagògia.