CAPS I PUNTES

L’American Sport Line

Fa poc em va caure a les mans una curiosa novel·la titulada Noches de Barcelona, de Ramón de Sanchis, publicada per l’editorial Alcibíades l’any 1948. Al marge de la seva qualitat literària, configura un fresc força viu de la ciutat nocturna durant la postguerra. I entre les seves pàgines hi vaig trobar una vigorosa descripció d’una indústria força oblidada que, paradoxalment, ha tornat a agafar protagonisme els últims anys.

Molta gent creu que el turisme de creuer és un fenomen recent, que desembarca per unes hores milers de visitants, sovint nord-americans, i després marxa deixant un rastre de divises i contaminació. Però això no és pas cap novetat a casa nostra. La primera arribada massiva de turistes nord-americans al continent europeu va tenir lloc tot just acabada la Primera Guerra Mundial, quan visitar els ports de la Mediterrània es va convertir en una moda entre els nou-rics d’aquell país. Visitaven la Costa Blava francesa, els monuments d’Itàlia i Grècia, els llocs sagrats de Palestina, i feien escala a Barcelona per unes hores o dies.

Repassant la premsa de finals dels anys vint hi podem trobar notícies com l’arribada des de Nova York del transatlàntic La France, amb 1.000 turistes nord-americans a bord. O del Homeric de la White Star, amb 350 passatgers de l’alta societat dels Estats Units, que van ser obsequiats amb un banquet a l’Hotel Ritz. Llavors es calculava que cada estiu un milió de ciutadans d’aquell país visitaven Europa. Ramón de Sanchis parla d’aquests turistes arribats en forfet, conservers de Chicago o grangers de Texas i Califòrnia, que de dia es passejaven en autocar i de nit colonitzaven els baixos fons barcelonins per visitar locals mítics com La Criolla o Can Sagristà: “Turistes amb molts dòlars i moltes lliures esterlines, consumidors a ultrança de drogues més o menys heroiques”.

Tot just desembarcar, l’empresa Viatges Marsans de la Rambla de Canaletes es feia càrrec de transportar-los amb els seus vehicles, perquè venien amb poc temps i volien conèixer Montserrat o la Costa Brava i tornar a Barcelona per sopar i sortir de festa, abans de pujar novament a la seva nau. Un d’aquells visitants habituals era el transatlàntic Carinthia de la Cunard Line, o el vapor Duchesse of Richmond. L’any 1933 la Cambra de Comerç Americà a Espanya va presentar una pel·lícula sonora de la ciutat per atraure turistes, en un acte en què va fer un discurs el president de la Generalitat Francesc Macià, que, traduït a l’anglès, també formava part del film.

Ramón de Sanchis escrivia que tots els vaixells de la New York Sport Line que travessaven la Mediterrània feien escala a la ciutat. En realitat, aquesta companyia era l’American Sport Line, un dels vapors de la qual -l’ Elpides - va estar diverses vegades a Barcelona als anys trenta, transportant turistes cada vegada més seduïts per la llegenda pecaminosa del Barri Xino. Tanmateix, quan semblava que aquella font d’ingressos havia de ser eterna, la Guerra Civil va estroncar el negoci de passejar empresaris nord-americans per la nit barcelonina. I no es tornarien a veure grups d’aquella mena de visitants fins als desembarcaments de la Sisena Flota dels Estats Units, a partir del 1951.

No obstant, vaixells de l’American Sport Line, com el Muddelby Victory, van continuar venint plens de menjar procedent del Canadà. I aquella companyia es va encarregar de transportar els primers carregaments de beneficència, l’any 1953, de llet en pols i formatge Cheedar, que el govern dels Estats Units va enviar a la famolenca dictadura franquista. Llavors, qui s’havia de pensar que els grans creuers tornarien mai més a la ciutat?