05/06/2016

Art, història i mussols

3 min
Art, història i   mussols

Els cementiris són llocs poc transitats pels vianants, una atmosfera de silenci impregna els seus camins vorejats de xiprers. Malgrat els evidents atractius arquitectònics i històrics que guarden, arrosseguen una fama entre sinistra i melancòlica, poc atractiva per a molts barcelonins. Els nostres fossars són museus a l’aire lliure buits de públic i desbordats de tòpics. Parlo de tot això amb Diego Hernan Carrera, enterramorts del recinte funerari de Montjuïc, un jove que té poc a veure amb la imatge convencional d’aquests professionals. M’espera a la via Santa Eulàlia, més coneguda com el passeig de Gràcia dels morts, ja que en aquest sector, ple de panteons i estàtues, hi reposen molts prohoms de la burgesia barcelonina.

El Diego fa vuit anys que fa aquest ofici i se’l veu prou satisfet. Abans treballava en un estudi de fotografia retocant imatges. Però un bon dia, gràcies a un amic, va aconseguir aquesta feina: “Vaig estar dos anys a Collserola, dos més a les Corts, i en fa quatre que sóc aquí, a Montjuïc -em comenta-. Al principi era molt dur, els llocs així estan impregnats de sensacions. Quan vaig començar, a vegades estava fent alguna cosa i em girava com si no estigués sol. Amb el temps aprens a distanciar-te’n, fins que acaba sent una feina com qualsevol altra”. Segons m’explica, la principal dificultat és separar els teus sentiments dels d’aquells que vénen a acomiadar-se dels seus difunts. “A l’hospital o al tanatori la gent té una percepció de procés, però aquí arriba la part final del dol, quan el cos de l’ésser estimat és ficat en un forat i saben que ja no el veuran mai més. Part de la nostra feina és que gairebé no se’ns vegi, ser molt discrets i no interferir en el dolor aliè. Tot i que fa de mal comparar, som com una infermera d’una UCI. A vegades ens toca enterrar un nen petit i el patiment és pitjor, i no hi podem fer res. La nostra tasca és molt delicada”.

Tants com barcelonins vius

El dia a dia d’un enterramorts comença de bon matí, amb la preparació de les sepultures de la jornada, adequar els nínxols per als finats, fer-los lloc retirant els taüts que ja hi eren. “La gent creu que hi ha un mort per tomba, però hi ha sepulcres que acullen famílies senceres. Aquí reposa una part molt important dels barcelonins morts en els últims cent cinquanta anys, tants com vius”. Pel que em comenta, la crisi també s’ha notat en el sector funerari. Abans s’enterrava més en nínxols, ara cada vegada és més freqüent la incineració. El públic també ha canviat, tot i que hi ha persones que encara vénen cada dia. Abans els fossars estaven més transitats pels parents que venien a netejar els nínxols cada dia. Actualment, fora de Tots Sants no vénen tants familiars ni es deixen tantes flors. Per contra, creix el nombre de turistes. Existeixen rutes guiades el primer i tercer diumenge de mes pel cementiri del Poblenou, el segon i el quart pel de Montjuïc i el primer dissabte de cada mes pel de les Corts. A part es fan rutes nocturnes, al març a Montjuïc i a l’octubre al Poblenou. I s’organitzen concerts, tot gratuït. Aquesta primera setmana de juny se celebra la Setmana dels Cementiris Europeus amb una vetllada musical protagonitzada per dues orquestres aquest dimecres, 9 de juny, a dos quarts de vuit del vespre al Fossar de la Pedrera de Montjuïc, l’antiga fossa comuna.

“Els cementiris també són llocs de vida -comenta el Diego-, on la gent hauria de venir més sovint a passejar i a visitar els monuments que hi ha”. Són espais naturals, com el llac on hi ha enterrat el president Companys, on viuen granotes reinetes autòctones de la muntanya de Montjuïc. L’any 2015 van repoblar aquest recinte amb quatre parelles de mussols, un animal que forma part de la simbologia funerària i que representa la intel·ligència capaç de veure en la foscor. Art, història i mussols en un fossar únic al món que mira al mar. 

stats