CAPS I PUNTES

L’altre Barri Xino

Amitjans del segle XIX, milers de treballadors xinesos van ser introduïts a les Filipines. En aquells mateixos temps també n’arribaven a l’illa de Cuba, on acabarien fundant el famós barri xinès de l’Havana. Sembla que d’aquests n’hi va haver que es van traslladar a Barcelona, i a la dècada de 1870 van crear una petita agrupació de barraques coneguda a partir de llavors com el Pequín.

Esporgant notícies als diaris, sabem que el 1892 van detenir un atracador al barri, a la taverna La Virtuosa. I un pescador local hi apareixia mort a ganivetades. Llavors la crònica deia que aquelles barraques havien estat aixecades per “xinesos esparracats”, que van ser substituïts per pescadors, apàtrides i gent miserable vinguda una mica de tot arreu. El 1895 un competidor va voler enfonsar la Barberia de l’Obrer, al Paral·lel, reclutant captaires amb infeccions a la pell al Pequín perquè hi anessin i així acabar amb la reputació de l’establiment.

A finals del segle XIX el barri tenia 700 habitants que van arribar a governar-se de manera comunal, incomunicats de la resta de la ciutat pel mur de la companyia ferroviària MZA. Allà només hi anaven els que buscaven emocions fortes, prostitutes i drogues, una versió més barata dels baixos fons. D’altres, com Isidre Nonell, hi acudien atrets per l’espectacle decadent de la misèria. O la Junta d’Obres de Pequín, una societat de senyoretes d’alta societat que hi anaven a repartir mantes i roba d’abric.

El barri eren tres carrers sense serveis de cap mena, amb les cases edificades directament a la sorra de la platja, al costat de la caserna del Camp de la Bota, popularment coneguda com el Castell de les Quatre Torres. Disposaven d’un dispensari, una escola i l’església de Sant Pere Pescador, que va resultar incendiada durant la Setmana Tràgica. El barri patia freqüents epidèmies provocades per les mancances sanitàries, cosa que el 1903 va obligar a posar-hi unes tendes de campanya permanents del Servei de Vacunació Ambulant.

L’altre gran problema eren els temporals, que hi provocaven moltes destrosses. La tardor del 1914 les onades es van empassar part de la barriada. Molt pitjor va ser l’any 1917, quan la majoria dels seus habitants es va quedar sense casa. O el 1920, quan el mar va engolir sencer tot el veïnat, que es va repoblar en pocs anys amb immigrants espanyols atrets per les obres de l’Exposició Internacional del 1929. En aquells anys hi funcionava un berenador anomenat la Mina.

Als anys vint, 900 de les 9.100 barraques que hi havia a Barcelona eren allà. El Pequín ja no era una barriada del Somorrostro sinó que s’estava ampliant cap al Camp de la Bota. L’any 1932 s’hi va instal·lar un campament nòmada de gitanos que va provocar diversos enfrontaments amb els veïns. Aquell hivern el barri va tornar a desaparèixer sota la fúria de les aigües.

Durant la postguerra es registra el nombre més alt de barraques al Pequín, que va passar a formar part del gran barri del Camp de la Bota. Es calcula que hi vivien més de 4.000 persones, en condicions insalubres. Als anys seixanta s’hi va obrir una guarderia de Càritas, uns safarejos i l’escola Chipén Talí per a gitanos. No obstant, i malgrat les millores, les condicions de vida seguien sent molt precàries.

Finalment, a principis dels anys setanta es van començar a enrunar les primeres cases i els seus habitants van ser traslladats al nou barri de la Mina, malgrat que els darrers pobladors no en van marxar fins al 1989. Tota la història d’aquest altre Barri Xino continua soterrada sota l’actual zona del Fòrum, com si aquells xinesos i aquelles barraques no haguessin existit mai.