La cobdícia mata

La Barcelona de l’última dècada del segle XIX era coneguda com la Ciutat de les Bombes pels seus atemptats anarquistes. Un nom que va començar a portar la primavera del 1890, quan va esclatar una bomba a la seu del Foment del Treball. Amb la població commocionada, just l’endemà els vianants que passaven pel carrer de la Boqueria van sentir dos trets i van creure que era un nou esclat de violència política. Els pocs que es van quedar van veure com un home sortia a un balcó de la Fonda Nueva del Universo i es disparava un tret al cap. La policia va identificar el suïcida com a Juan Reguera, de 52 anys i casat. Dintre de l’habitació van trobar morta la seva víctima, Leonor Guillem, de 32 anys i casada. Tots dos eren de Villena, i duien cinc dies a la capital catalana. La mort d’aquells amants desesperats va coincidir amb un altre suïcidi a la Fonda Nacional del mateix carrer. Es donava la casualitat que tots dos casos s’havien produït al mateix pis i al mateix número d’habitació. Encara no s’havia esvaït la impressió d’aquells trets quan la ciutat va sentir a parlar, per primera vegada, d’Isidre Mompart, un petit delinqüent de 20 anys nascut a Canovelles.

Abans del crim que el faria famós, Mompart tenia antecedents per la violació i el robatori a una dona. L’estiu del 1890 es va assabentar que el matrimoni Serrat havia cobrat una petita herència. Així doncs, es va desplaçar fins on vivia aquella família, a Sant Martí de Provençals. A més dels cònjuges, habitaven la casa les seves dues filles i una minyona d’onze anys. El lladre va esperar a les cinc de la matinada, quan Rosa Serrat va sortir a comprar. Poc després Feliu Serrat marxava a treballar a la fàbrica. Veient l’oportunitat, Mompart va entrar i va començar a escorcollar armaris i calaixos. Però només va trobar dos rellotges de plata i 87 pessetes. Mentre regirava la casa, la minyona es va despertar i va provar de demanar ajut. Espantat, el lladre la va escanyar amb un mocador i després va degollar la germana gran. Quan la mare va tornar a casa es va trobar amb els dos cadàvers, i el cas va saltar immediatament als diaris.

Dos dies més tard la policia va detenir Mompart, que no va tardar gaire a confessar l’assassinat. Aquest va ser un dels primers crims amb un gran seguiment mediàtic. Entre una gran expectació el 1891 es va celebrar el judici i un jurat popular va condemnar Mompart a la pena de mort. El gener del 1892 el reu va ser portat a la capella de la presó d’Amàlia. Estava molt abatut, i plorava mentre es confessava amb el mossèn. A les vuit del matí de l’endemà va sortir per la porta que comunicava el pati de la Gardunya amb el veí pati de Corders, on ja l’esperava el famós botxí Nicomedes Méndez, amb el garrot vil. L’última execució a Barcelona havia tingut lloc 17 anys abans, i s’hi va aplegar una multitud. Mompart va morir entre llàgrimes, que van commoure els assistents. Un espectador va fotografiar la cerimònia, i així va donar inici a la crònica negra a casa nostra.