Elogi de la màquina de cosir
La cantonada del carrer d’Avinyó amb la baixada de Sant Miquel conserva una façana que ens permet imaginar com era el vell comerç barceloní. Actualment l’ocupa un restaurant, El Gran Cafè, que ha respectat el seu antic aspecte de fusta ennegrida i grans finestrals, amb una mostra penjant a l’entrada on s’hi pot veure el nom del local i una cafetera antiga. El que no sap tanta gent és que aquest establiment està relacionat amb un dels primers electrodomèstics moderns, que va ajudar a canviar la societat i va acabar a totes les llars.
Els primers prototips de la màquina de cosir van aparèixer a la Gran Bretanya a finals del segle XVIII. Però la primera amb agulla vertical la va patentar el 1830 un sastre francès anomenat Barthélemy Thimonnier. A partir d’aquell instant es va introduir a les fàbriques tèxtils, i moltes operàries van aprendre a fer-les servir, la qual cosa va afavorir la incorporació de la dona al món industrial. A més, va anar associada a l’aparició de grans magatzems de roba feta i del prêt-à-porter. No obstant, a Barcelona aquests artefactes es van introduir molt lentament, i no va ser fins a la segona meitat d’aquell segle quan en comencen a parlar a la premsa.
El 1858 ja trobem un primer intent d’introduir-les com a electrodomèstics, quan una botiga del carrer de Sant Pau promocionava les màquines franceses Callebut exhibint-les en funcionament de les nou del matí a les quatre de la tarda. A partir del 1860 van aparèixer les primeres marques nord-americanes, com les Wheeler&Wilson de Nova York, que venien a La Farola de Bronce de la plaça Reial. Pocs anys després obria la fàbrica de M. Escuder, al carrer Ginebra de la Barceloneta. Llavors ja havia arribat dels Estats Units la famosa marca Singer, que va estandarditzar la màquina tal com la coneixem avui en dia. A Barcelona es podia trobar a les botigues Pelegrí Roig dels carrers d’Agullers i Canvis Nous. És llavors quan van començar a introduir-se en els domicilis particulars, on moltes dones sostenien econòmicament les seves famílies cosint.
El 1860, a Alemanya es va fundar la fàbrica Wertheim, que deu anys més tard va obrir una sucursal al carrer Ciutat de Barcelona. Hi oferien classes de cosir a domicili i venda a terminis per 14 rals setmanals. Llavors ja funcionaven petits tallers de reparacions, com el que hi havia al carrer Roig o botigues com La Silenciosa, al carrer Ample, que importaven les màquines angleses Whight&Mann de Londres. Fins i tot hi havia negocis on donaven classe i llogaven màquines, com una botigueta del carrer dels Tres Llits.
L’any 1881, la Wertheim es va traslladar al carrer d’Avinyó, a la vorera del davant d’on ara hi ha El Gran Cafè, on va obrir els Grans Magatzems de Màquines de Cosir Wertheim. La seva publicitat emfatitzava que eren les preferides pels professionals del ram. Havien baixat de preu, i a terminis costaven 10 rals setmanals. Setze anys després van travessar el carrer i van reobrir en un nou establiment, on abans hi havia hagut el Banc de Mataró i, a partir del 1883, el basar de sastreria El Globo. En aquesta nova ubicació compartien finca amb la fàbrica Dalli de planxes domèstiques.
A principis del segle XX hi venien les màquines Leypert per cosir mitges, i a més tenien taller de reparació de bicicletes. Totes les dones de l’època ja sabien cosir-hi, n’aprenien a les acadèmies de corte y confección. Als anys vint, Wertheim va participar en la creació de La Rápida SA, una foneria de ferro per fabricar màquines de cosir que va funcionar fins a l’any 1969. Un any més tard, la històrica botiga del carrer d’Avinyó es va convertir en El Gran Cafè, però va deixar la seva empremta en una de les façanes més boniques de Ciutat Vella.
