L’Escola del Corralet

Molt poca gent sap que la primera escola pública va començar gràcies a la feina d’un jove barceloní i al xivarri que feien uns infants sense altra ocupació

No fa pas gaires dies que va començar el curs escolar, una agradable tradició de tota societat civilitzada. La història de la pedagogia a Barcelona és coneguda, però molt poca gent sap que la primera escola pública va començar gràcies a la feina d’un jove barceloní i al xivarri que feien uns infants sense altra ocupació.

A mitjans del segle XIV es va crear l’Estudi General, al carrer Ripoll, l’antecedent de l’actual Universitat de Barcelona. Un segle més tard, aquesta institució es va traslladar a la rambla de Canaletes, i durant molts anys va tancar aquest tram del passeig. Els estudiants nobles hi assistien acompanyats dels seus germans petits o dels criats, que els esperaven jugant pels patis de la facultat. Allí, alguna ànima caritativa els va començar a reunir per ensenyar-los les primeres lletres.

La iniciativa no va ser ben rebuda pel Consell de Cent, però les molèsties que causava aquella tropa de nens van convèncer els consellers de projectar la construcció d’un porxo al pati de l’Estudi, perquè es poguessin aixoplugar i, d’aquesta manera, evitar que distraguessin els universitaris amb els seus crits i jocs. Aquesta idea, però, es va retardar molts anys. Fins que el 1589 es va decidir edificar, ja no un porxo, sinó una escola d’infants. No sembla que l’ensenyament fos una prioritat, ja que aquell projecte no va començar a funcionar fins al 1596.

El seu primer director i únic mestre va ser Pere Espanyol, un jove de 25 anys i bona reputació que ja havia donat classes al pati de l’Estudi. El càrrec incloïa “l’obligació de no exigir cap salari”, ensenyar a llegir i escriure, i assistir a les processons fent cantar els seus alumnes. Naixia així l’Escola del Corralet, que estava situada al carrer de la Canuda cantonada amb la Rambla, al costat del portal de Santa Anna. D’aquesta escola en sabem que disposava d’un porter, encarregat d’impedir que els infants juguessin al carrer, que la plantilla de mestres va créixer i que aquests van començar a cobrar un salari del municipi.

L’horari era de les set a les deu del matí i de les dues a les cinc de la tarda. Només hi havia una sola assignatura: aprendre a llegir i escriure correctament, excepte l’última hora, que es reservava a la doctrina cristiana. Els nens començaven amb set anys i a mesura que creixien els podien ensenyar també a comptar. Segons el dietari de Jeroni Pujades, l’any 1601 els escolars de la ciutat van participar en les festes per a la canonització de Sant Ramon de Penyafort. En aquella diada van sortir en processó 700 estudiants del Corralet i uns 600 més de diverses escoles particulars, l’educació pública i privada de llavors.

L’any 1641 moria Pere Espanyol. Ja en aquell temps hi havia protestes dels seus professors per sous endarrerits o no cobrats. De fet, segons un testimoni coetani, a finals del segle XVII hi quedaven menys de 500 alumnes. Així, el 1702, Maria Espuny, veïna del carrer de la Canuda, va demanar al Consell de Cent obrir finestres i balcons a casa seva per la muralla, cosa que no era possible sense enrunar el Corralet. A canvi de les obres, la senyora va oferir pagar una nova escola en un terreny que tenia al mateix carrer. No faria falta, perquè, a l’acabar la Guerra de Successió, les noves autoritats borbòniques van dissoldre el Consell de Cent, i amb ell va desaparèixer el Corralet.

Durant la Segona República, Pere Espanyol va arribar a tenir un carrer dedicat a la barriada de Sants, al costat del Col·legi Lluís Vives, actualment el tram final del carrer Canalejas, abans d’arribar a la Riera Blanca. Un acte de memòria de la ciutat que el personatge mereixia. 