CAPS I PUNTES

Fonts de cantonada

Fa tants anys que hi ha aigua corrent als domicilis que no recordem com era abans, quan s’havia d’anar a buscar-la a la font

Fonts de cantonada / FERRAN FORNÉ

Des del meu balcó la veig; una font de ferro colat. Fa uns anys, semblava que estaven a punt de desaparèixer, com les bústies, les cabines telefòniques o els ordinadors. Tanmateix, amb la crisi, molta gent s’hi acosta amb una garrafa de plàstic. En part, són persones sense sostre. Però també famílies en precari i emigrants, que venen quan cau el sol, com d’amagat. Fa tants anys que hi ha aigua corrent als domicilis que no recordem com era abans, quan s’havia d’anar a buscar-la a la font.

A la ciutat romana ja hi havia brolladors. Abandonats en caure l’Imperi, a l’Edat Mitjana Barcelona s’abastia d’aigua excavant pous. Fins que, al segle XIV, el Consell de Cent va comprar una mina a Collserola amb la qual es van posar en funcionament un seguit de fonts, alguna de les quals ha sobreviscut fins avui. A la cantonada del Portal de l’Àngel amb el carrer Cucurulla, segueix en peu la més antiga, decorada el 1918 amb uns plafons ceràmics de Josep Aragay. A la plaça de Sant Just brolla la de Fivaller, davant de Santa Maria del Mar la dels Senyors, i dins del claustre de la catedral la de Sant Jordi. Un segle més tard, es van adquirir noves mines, i es van fer fonts com la del Pati dels Tarongers, o la de la Casa de l’Ardiaca.

Existia el càrrec de mestre de les fonts. Un d’ells, Francesc Socies, va escriure el Llibre de les fonts, on explicava que el 1650 només n’hi havia dotze. La ciutat va triplicar la seva població durant el segle XVIII, i el 1802 ja eren divuit. El 1826 el marquès de Campo Sagrado va fer construir l’aqüeducte de Montcada, que va permetre obrir sis noves fonts; a les places de Sant Pere i del Pedró, als carrers de Nou de la Rambla i Cadena, a la Riba i a la plaça de Sant Miquel, a la Barceloneta. Poc després, es va fer la que hi ha a la Rambla, cantonada amb Boqueria. I la de la Travessera de Gràcia, del 1845.

En sèrie i de ferro colat

A mitjans del segle XIX, la ciutat estava a punt de viure grans canvis. El diari El Áncora informava, el 1850, que les fonts serien dotades d’un mecanisme que s’hauria de prémer per accedir a l’aigua. La població es queixava que rajaven molt poc. L’estiu del 1852 van aparèixer les primeres fonts de ferro colat, fetes en sèrie, anomenades fonts de cantonada. El diari La Actualidad informava que les feia el taller de Valentí Esparó, l’empresari que fundaria La Maquinista Terrestre y Marítima. S’hi van afegir, als anys 60, les anomenades fonts de columna, com la que va dissenyar Antoni Rovira i Trias per a la plaça del Bonsuccés. D’aquells anys procedeixen les dels models Barcelona, Urbana o Capella, de ferro negre i aixeta daurada. També en sobreviuen algunes del model Pita, de la foneria Ebolumar y Tatay, com la situada entre els carrers Pau Claris i Rosselló.

Amb l’Exposició Universal del 1888 s’instal·len les fonts fanal de Pere Falqués, com la de Canaletes. I les fonts Wallace, regal d’un milionari anglès. El subministrament deixava de ser municipal, i el servei quedava en mans d’empreses privades. A les primeres dècades del segle XX es van fer concursos per dotar de fonts l’Eixample, que van guanyar Josep Campeny i Eduard B. Alentorn, respectivament. Després, als anys 60 va arribar la moda de les fonts de rajolí continu, de pedra rossa. Llavors, Barcelona comptava amb 799 fonts d’aigua de boca. Vint anys més tard eren 1.117. I la xifra ha anat pujant, fins a arribar quasi a les 1.700 actuals. Fonts d’aigua de boca, amb dissenys com el model Vila Olímpica o el model Sarastro, d’acer inoxidable.

Per a molta gent, la font de carrer, la de cantonada, l’humil brollador de ferro colat, segueix constituint un element urbà molt familiar, i una solució en cas de crisi.