Ja som nosaltres
Aprofitant una pausa en les seves excavacions a Síria i l’Iraq, he quedat amb Miquel Molist, catedràtic de prehistòria a la UAB, que, juntament amb la professora Anna Gómez, ha comissariat l’exposició gratuïta Primers pagesos BCN. La gran innovació fa 7.500 anys, que s’ha de veure al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), on serà fins al novembre. El trobo excitat amb aquest projecte, m’explica que Barcelona ha construït un gran relat des de la fundació romana fins a l’actualitat. Tanmateix, la història dels nostres parents més antics ens resulta gairebé desconeguda; i això malgrat que s’han fet una cinquantena de troballes al Raval, al Gòtic o a la Sagrera. “Cada vegada que es fan obres a la ciutat -comenta-, als arqueòlegs se’ns fa la boca aigua. A partir dels quatre metres de profunditat ja trobem el paisatge neolític”. Per demostrar-ho, m’ensenya una de les peces més aclaridores de la mostra, una estratigrafia del sòl entre l’any 8000 aC i el 10 dC, on les argiles segueixen les llacunes fins que, aproximadament al 5500, hi ha una capa de terra cremada. Aquest estrat de color negre marca el moment, l’instant precís quan van aparèixer els primers agricultors que van cremar el terreny per plantar-hi les seves llavors. En pocs anys, cereals i animals, com l’ovella i la cabra, originaris del Pròxim Orient, van viatjar per la Mediterrània en improvisades embarcacions de troncs buidats, i es van assentar aquí.
Bona terra de cultiu
On ara s’aixeca la metròpoli, antigament hi va haver un ecosistema privilegiat, situat a la frontera entre el mar, Montjuïc i Collserola, amb molta aigua dolça i abundants terres al·luvials per conrear. Els habitants d’aquell territori eren una mica més baixets que nosaltres, patien una gran mortalitat infantil quan deixaven de mamar i s’havien d’adaptar als nous aliments, un canvi que es pot datar per l’aparició de les càries, vinculada al consum de cereals. A més de llavors d’ordi i blat, i dels ossos d’animals cuinats al foc, s’han conservat les espines dels peixos que menjaven, com l’angula o la daurada. Vivien en poblats nòmades de quatre o cinc cabanes, que es traslladaven a mesura que esgotaven un terreny. És probable que les restes aparegudes als carrers Sant Pau, Riereta, Amàlia o Nou de la Rambla fossin del mateix grup d’agricultors itinerants. Aquesta gent exportava eines de jaspi de Montjuïc, mentre importaven destrals de jadeïta dels Alps, obsidiana de Sardenya, ganivets de sílex del sud de França, o joies de variscita de les mines de Gavà. Ja els agradaven els collars i els braçalets fets d’ullal de porc senglar. Fins i tot s’han trobat botons fets d’os a la plaça de la Gardunya o unes estranyes boles de pedra sota l’actual Filmoteca.
Com m’explica en Miquel Molist, “el sòl de Barcelona és calcari, una característica molt dolenta per a la conservació dels esquelets”. “Per això el mal estat dels ossos de moltes tombes”, afegeix. Potser la més commovedora, la d’un nen petit acompanyat de dues cabretes, qui sap si les seves mascotes. La sensació que aconsegueix transmetre aquesta exposició és la de proximitat, som nosaltres, ja som nosaltres. Aquesta impressió resulta més aclaparadora al final del recorregut, una progressió de ceràmica entre la decoració de bigotis de fa 4.500 anys, i una gerreta que podríem haver vist a casa l’àvia de fa 1.200 anys. Gent amb gust artístic, que en unes èpoques van preferir grans contenidors sense detalls, i en d’altres van optar per decoracions certament barroques. La primera vaixella, les primeres bateries de cuina. Nous productes, nova alimentació, nova tecnologia, noves malalties; d’una manera molt sintètica, els elements de la civilització. Mentre m’ho explica, en Miquel rep una trucada, li comuniquen que pot tornar al jaciment on treballava, fa uns dies encara en mans de l’EI.
