CAPS I PUNTES

El moll del carbó

"Cap lloc millor per saber la història de l'icònic ofici d'estibador"

L’antic moll del Carbó, el moll de Sant Bertran, és ara el lloc d’amarrament dels ferris turístics. / FRANCESC MELCION

Els estibadors estan de vaga. Cap lloc millor per saber la història d’aquest ofici icònic que el moll de Sant Bertran, també conegut com el moll del Carbó, on milers de persones es van deixar la salut carregant i descarregant mercaderies. Aquí hi havia els molls del carbó mineral i del carbó vegetal, que llavors era el principal combustible de calefacció i llum per a les llars i alimentava les locomotores, la maquinària de les fàbriques i les central elèctriques. El carbó era una matèria bàsica i el producte principal dels que arribaven al port barceloní per via marítima. La seva centralitat va justificar que l’any 1870 es comencés a construir aquest moll.

Les primeres notícies que se’n conserven parlen de la seva gran activitat. El 1886 es decidia que l’estació del ferrocarril a Vilanova s’aixecaria a la Roca Tallada de Montjuïc, en terrenys del moll de Sant Bertran. Comptava amb una oficina dels burots, la policia encarregada de cobrar les taxes d’entrada de productes a la ciutat. I el 1909, la Junta del Port va edificar unes instal·lacions per als estibadors, conegudes com el Pavelló d’Higiene, amb vestidors i dutxes, una farmaciola i uns lavabos. Un any més tard, s’hi va construir una font monumental, una torre amb un peix del qual brollava l’aigua, dos rellotges i una cúpula rematada per una campana.

Tradicionalment, el carbó es portava a terra en llanxes, on els estibadors el carregaven en coves de vímet, amb els quals omplien els carros que s’encarregaven de transportar-lo. Altres vegades, els carboners atracaven de proa o de popa i, mitjançant taulons, una llarga filera d’homes en buidava les bodegues. Amb l’arribada del segle XX van aparèixer uns enginys telefèrics, coneguts popularment com a bicicletes, que funcionaven gràcies a un sistema de vagonetes aèries que enllaçaven directament el vaixell amb el moll. Aquesta operació encara es va simplificar més a partir de 1912, quan l’ampliació del port va permetre a les naus atracar de costat. Fins al punt que el 1920 van eliminar les bicicletes.

El meu pare tenia familiars estibadors, un col·lectiu dotat d’una aurèola d’homes forts i tenaços, tipus durs que havien fet del ganxo d’estiba un dels seus senyals d’identitat. Aquesta fama s’havia forjat en les nombroses vagues que van afrontar. Ja l’any 1881 van fer una primera aturada, per exigir que es posés per escrit el que havien negociat amb els seus patrons, i que aquests no volien signar. El 1903, un nou conflicte va ser un fracàs. Però el 1911 es va viure una llarga vaga, capitanejada per la Societat d’Obrers de Descàrrega, que va tenir el seu principal escenari en aquest moll del Carbó. Llavors, els patrons preferien els “rotllos” d’aturats no sindicats que acudien cada matí al port, a veure si els capatassos els agafaven aquell dia per treballar. També era freqüent l’ús d’esquirols per sabotejar les protestes obreres, com en la vaga de 1923, quan les empreses del ram van obrir oficines de contractació al pla de Palau i als mateixos molls.

Els anys trenta van ser difícils per a aquest col·lectiu. Fins a l’esclat de la Guerra Civil els estibadors van viure una conflictivitat permanent. La guerra va afectar molt aquest indret, un dels objectius principals de l’aviació italiana, que va bombardejar el Pavelló d’Higiene i la font monumental. Durant la postguerra, els camions van substituir els carros i les grues elèctriques els coves de vímet. El moll de Sant Bertran va ser un dels atracadors habituals per a les arribades de la Sisena Flota nord-americana. Finalment, en la dècada de 1960 el carbó va desaparèixer. Però les vagues van continuar, i van fer que algunes companyies descarreguessin els seus vaixells a Palamós.

Ara els estibadors viuen un nou període d’agitació i el moll del Carbó acull una terminal marítima de ferris. És el signe dels temps, quan el turisme substitueix la nostra història.