Notícies de la bombilla

Edifici actual del carrer Sant Pau de Barcelona on a inicis del segle XX hi havia el cafè La Bombilla. / FRANCESC MELCION

En un edifici, avui desaparegut, al carrer de Sant Pau, hi havia un cafè de cambreres batejat com La Bombilla. Els cafès de cambreres eren uns negocis molt populars entre el jovent i la bohèmia local. Figuraven com a societats recreatives, malgrat que hi deixaven entrar a tothom. Locals d’ambient prostibulari, on l’entrada donava dret a una consumició i dos balls amb les noies. L’escriptor veneçolà Max Bembo els va descriure, a La mala vida en Barcelona, com a cases de prostitució encoberta. El diari El Diluvio els agrupava en “cafès servits per senyoretes”, com el Café La Bola de Oro, La Hechicera, la Sociedad Recreativa La Suerte Loca o el Café Hahe.

Però si hi havia un carrer famós per aquesta mena d’establiments, era el de Sant Pau, on hi havia la Sociedad La Boheme, La Gran Peña, el Cafè Gran Pay-Pay, la Sociedad Baviera. I, sobretot, la Sociedad La Bombilla, coneguda per les seves quatre portes i pel gran saló de ball, voltat per cinc llotges. No queda clar l’origen del nom, circulen versions que parlen d’un gran fanal a l’entrada. Amb tot, moltes ciutats espanyoles acollien establiments que es deien igual, aprofitant la fama del barri madrileny de La Bombilla, una zona d’esbarjo de les classes populars. Va ser inaugurat el 1910 i poc després s’hi localitzaven dues bombes, que van esclatar dins de l’anomenat “carro de les bombes” quan les conduïa al Camp de la Bota. Les va trobar una cambrera del local, Mercedes Calvo. L’estiu del 1913 va morir decapitada accidentalment, amb només 30 anys, després de desmaiar-se i caure a les vies del ferrocarril de Sarrià, a la plaça Catalunya. Per aquelles dates, el local s’anunciava com un “lloc de reunió i esbarjo de la joventut alegre de Barcelona, estant el servei de cafè a càrrec de 40 distingides cambreres”. L’any següent es va parlar del “crim de La Bombilla”. Una matinada, dos amics i un guitarrista de flamenc, anomenat el Málaga, van sortir d’un bar del carrer Rosal. No portaven més diners i un d’ells va tenir la idea de vendre-li una pistola al porter de La Bombilla. Van arribar-hi i van començar a regatejar, però la transacció va acabar a bufetades, i un d’aquells homes va clavar-li una navalla al porter, que va morir. Curiosament, tots tres acusats van ser absolts.

El 1915 van reformar la pista, on dansaven ja 50 senyoretes. Paco Villar explicava a Historia y leyenda del Barrio Chino que aquest va ser un dels locals afectats pel tancament de l’estiu del 1916, instigat pel marquès de Camp per erradicar el joc fora dels casinos. Cambreres, músics, crupiers i tanguistes es van manifestar davant del domicili de l’aristòcrata, al carrer Canuda, cridant: “Fora el marquès de Camp! Visca el set i mig!” La seva publicitat deia: “Mentre duri la guerra, l’únic lloc per fer la pau és anar a fer sarau cada dia, tarda i nit, a La Bombilla, on hi ha un pet de xicotes d’aliment que us faran passar tot el mal humor”.

L’estiu del 1917 va esclatar la vaga general i es va fer famosa la “barricada de La Bombilla”, situada davant del cafè. A partir d’aquell episodi, es va convertir en lloc de trobada d’anarquistes. La novel·la Escuela de rebeldía,de Salvador Seguí, explica l’arribada d’un emigrant andalús a Barcelona, i com aquí es fa client de La Bombilla. Novament, el gener del 1918, durant la vaga de dones per les pujades de preu dels aliments i dels lloguers, va ser un dels locals tancats pels grups de mestresses de casa, que van saquejar fleques, botigues, vaixells carregats de menjar i carbó, van tancar teatres i cafès, aturar tramvies i obligar les porteres a afegir-s’hi. La premsa va titular: “Les dones, propietàries de Barcelona”.

L’establiment va tancar el 1922. Com diu Paco Villar, després de la Gran Guerra: “Els cafès de cambreres es van substituir pels cabarets, i les cambreres per les tanguistes”. I amb ells, va finir la Belle Époque.