Pel canal de la Infanta
Aquest edifici pertany a la meva infantesa, quan hi passava cada cap de setmana anant cap a la caseta de camp familiar. He vingut a Molins de Rei per seguir el canal de la Infanta, una séquia similar al rec Comtal però més moderna. I començo a la Casa de Comportes, un edifici de color terrós on es recollia l’aigua del Llobregat per portar-la fins a Barcelona.
Els inicis d’aquesta infraestructura hidràulica se situen al segle XII a l’anomenat rec Vell, entre el Papiol i els molins fariners propietat del rei Alfons II, que van ser l’origen de Molins de Rei. La continuació d’aquest rec fins a la capital catalana va haver d’esperar molts anys més, fins que les Corts de Cadis van donar lliure accés a les aigües públiques. Les obres van ser finançades per un grup d’inversors particulars, i encarregades a Tomàs Soler i Ferrer. Inicialment s’havia de dir canal del General Castaños, però qui el va inaugurar el 1819, ara fa dos-cents anys, va ser la infanta Lluïsa Carlota de Borbó, i així van acabar batejant-lo.
Aquesta via líquida fa un recorregut de 17 quilòmetres fins a desguassar sota Montjuïc. Entre Molins i Sant Feliu de Llobregat encara en queda algun tram descobert, a tocar de la línia del tren de Rodalies. El pas de la séquia amb aigua es pot veure, per exemple, des de carrers com Agricultura o Progrés. Aquest cabal va servir per donar energia a diverses indústries instal·lades a la seva riba, gràcies a la construcció de tretze salts d’aigua. D’altra banda, l’impacte que va tenir en l’agricultura local va fer possible l’expansió econòmica d’aquestes terres. I el Baix Llobregat es va convertir en un gran centre exportador de fruites i verdures.
A mesura que m’acosto a la capital catalana, la séquia està cada vegada més bruta, fins que desapareix sota el carrer del Canal, a Sant Feliu de Llobregat. Sembla ser que, al principi, la qualitat de les seves aigües era molt bona, i molta gent s’hi anava a banyar a l’estiu. Però a mitjans del segle XX va deixar de captar del Llobregat i va passar a fer-ho de la contaminada riera de Rubí o del riu Anoia. A més, s’hi van fer desembocar els canals industrials de Ferrer Mora i Capdevila, cosa que va contribuir a intoxicar el seu cabal.
L’Ajuntament de Sant Joan Despí va instal·lar, fa un parell d’anys, una sèrie de panells informatius que permeten resseguir el recorregut que feien antigament les aigües per l’actual passeig del Canal. A la veïna Cornellà, el canal entrava per Can Fatjó. En aquesta localitat, el pas de la séquia ha sobreviscut en el nomenclàtor, com en el Parc del Canal de la Infanta, situat al costat del Museu de les Aigües. O en el Parc de Can Mercader, a tocar de l’estació de metro de Gavarra de la línia 5, on encara es conserva la volta d’un dels ponts de maons que el creuaven. Aquí la ruta de l’aigua està senyalitzada amb unes rajoles blaves, que m’acompanyen fins a la Rambla Solanes.
Soc a l’Hospitalet de Llobregat, on unes obres a l’antiga Remunta Militar van deixar al descobert part del canal i els fonaments d’un altre dels seus ponts. Aquesta troballa va motivar la creació de la plataforma Protegim el Canal de la Infanta, que reclama recuperar la memòria del seu recorregut. El darrer tram invisible del canal entra a Sants per la Bordeta, passa fregant la paret del cementiri de Montjuïc i va a morir al Morrot, als peus del far de Montjuïc. No he fet pas tot el recorregut, però passant per diversos trams he pogut descobrir un paisatge que els actuals habitants de la ciutat hem oblidat, i que en el seu moment va ser una de les principals infraestructures hidràuliques que va tenir Barcelona.
