CAPS I PUNTES

Peripècies d’una creu de pedra

Entre els bancs de la sala de plens del districte de Sants-Montjuïc hi ha una creu de terme, un objecte inusual en un lloc així. És una reproducció de l’antiga Creu Coberta, que marcava el límit meridional de la ciutat de Barcelona. Actualment, és el nom del carrer principal d’Hostafrancs, però històricament havia sigut un punt concret de la nostra geografia, quan la plaça Espanya era el lloc on començaven els horts de la Bordeta, vorejada pels dos petits turons de la Vinyeta i els Inforcats. En aquest últim, batejat així per la seva condició de cruïlla de camins (en llatí inter forcatos ), s’hi va aixecar una creu de pedra a principis del segle XIV, en la confluència entre l’actual avinguda Mistral i l’avinguda Paral·lel. Amb posterioritat va ser coberta amb un templet, i per aquest motiu va ser coneguda, a partir de llavors, com la Creu Coberta.

Antigament, quan un viatger que venia del sud arribava a aquest indret sabia que ja era a les terres del Consell de Cent, i que a poca distància hi havia el portal de Sant Antoni de la muralla barcelonina. En aquella època, hi havia diversos molins de vent on ara hi ha la plaça Espanya. I al coll dels Inforcats s’alçava una de les cinc forques de la ciutat, sembla que entremig d’un petit bosc com el que descriu Cervantes a El Quixot quan els seus personatges arriben a Barcelona des de Saragossa per aquell mateix camí. Allí es penjaven els reus de mort, i es deixava que les aus i els elements els fessin desaparèixer. L’espectacle d’aquells cossos en diferents estats de putrefacció era un avís per als forasters sobre la duresa i l’efectivitat de les lleis catalanes. Durant la Quaresma es feia una processó que sortia de la ciutat per recollir els cadàvers dels ajusticiats i donar-los sepultura. L’espectacle dels condemnats es va prolongar fins a principis del segle XVIII, quan les execucions es van traslladar a l’esplanada de la Ciutadella.

Malgrat les forques, aquell era el lloc on les autoritats barcelonines sortien a rebre els reis quan visitaven la ciutat. La importància d’aquest indret explica que, a mitjans del segle XVIII, la creu de pedra fos restaurada i embellida amb un sòcol de tres esglaons i vorejada per quatre columnes amb capitells dedicats a diversos sants i un sostre de teules. Llavors s’estava construint la carretera Reial, que anava cap a la capital espanyola, els actuals carrers de la Creu Coberta, Sants i Collblanch. El tram entre la creu i el portal de Sant Antoni es va urbanitzar com un passeig que aviat es va convertir en un lloc de lleure concorregut. Però en pocs anys, al costat de les tavernes que venien vi més barat que a la ciutat i dels tallers de ferrers gitanos que arreglaven rodes de carro i ferraven els cavalls, hi va aparèixer un extens barri de barraques que va estar en peu fins l’any 1927.

També va ser un punt estratègic en les guerres, per la seva situació entre la muntanya de Montjuïc i la porta principal de Barcelona. Hi van acampar les tropes castellanes en la guerra dels Segadors i en la de Successió. I també els napoleònics durant la guerra del Francès, que van malmetre la creu. Sabem que, a principis del segle XIX, tenia per veí un forn de totxanes. I que al seu costat hi parava una dona que venia aiguardent. El 1823 els liberals van retirar la creu i probablement la van destruir. Quan hi van tornar els absolutistes, aquell mateix any, hi van posar una creu que abans havia estat al fossar de l’església del Pi. Però aquesta també va desaparèixer poc temps després i mai ha estat reposada. D’aquesta vida tan intensa només n’ha quedat una reproducció molt senzilla de la creu a la seu del districte. Un edifici que, solet, ja justifica una visita.