30/06/2019

Plaça de l’Hòstia

3 min
L’església de Sant Gregori Taumaturg, a Sant Gervasi-Galvany, es va començar el 1954 i es va donar per acabada el 1995.

El juliol del 1946 els diaris barcelonins recollien els canvis que el bisbe Gregorio Modrego va introduir a la seva diòcesi. La ciutat tindria 14 demarcacions parroquials i 96 parròquies, algunes de les quals s’havien de construir. Aquest seria el cas de la peculiar església de Sant Gregori Taumaturg, que ocupa tot l’espai central de la plaça del mateix nom, al barri de Sant Gervasi-Galvany. Només dos anys més tard, encara sense edifici propi, la parròquia va tenir un primer rector que es va instal·lar provisionalment a la plaça Calvo Sotelo (avui Francesc Macià), llavors també en procés d’urbanització.

Sant Gregori Taumaturg recorda una mica el famós Panteó romà, tot i que la seva silueta podria pertànyer també a un teatre o una biblioteca, amb la planta arrodonida, les columnes clàssiques i la cúpula. En la seva construcció es va tenir en compte l’ordenació de l’antiga barriada de Galvany, que es va començar a urbanitzar durant la segona meitat del segle XIX però que a la postguerra encara era un enclavament molt poc poblat. L’església estava pensada per aglutinar aquell veïnat al voltant d’una placeta circular, al mig de la qual s’aixecaria aquest temple rodó, únic amb aquesta forma a tota la ciutat.

Passejar per aquest indret resulta una experiència certament xocant. Envoltada de blocs d’apartaments, l’església atrau totes les mirades. La primera pedra es va posar l’any 1954, seguint els plans de l’arquitecte Bartolomé Llongueres. Inicialment, el projecte incloïa una gran cúpula rematada amb una creu i quatre campanars. Però el pressupost no donava per a tanta magnificència i es va rebaixar l’altura de la cúpula: l’obra es va fer de formigó armat folrat amb plaques de pedra. Però encara tardaria molt a tenir el seu aspecte actual.

Els primers veïns, famílies benestants de classe alta, no s’hi van acostar fins al principi dels anys seixanta. El 1962 hi arribava una botiga de queviures que es transformaria en l’actual Semon, especialitzada en productes gurmet. Tres anys més tard s’aixecava una finca que va ser un dels primers dissenys de Ricardo Bofill. I el 1967 s’hi inaugurava la pastisseria Vilaplana, una de les millors en el seu ram, que s’hi va estar fins al 2011. Llavors aquest lloc es coneixia popularment com la plaça de l’Hòstia, pels freqüents accidents de trànsit que s’hi produïen quan els automòbils es trobaven de sobte amb aquell revolt tan tancat que obligava a reduir dràsticament la velocitat. L’església, a mig construir, ja funcionava com una parròquia. S’hi feia missa i va ser el lloc escollit per a les exèquies del jugador del Barça Josep Samitier. Però el 1973 les obres es van aturar i no es van reprendre fins al cap de vint anys, quan Jordi Bonet i Armengol, que llavors era l’arquitecte en cap de la Sagrada Família, va simplificar el projecte de Llongueres i la va donar per acabada l’any 1995, amb unes magnífiques vidrieres de colors fetes per Joan Vila Grau, autor també dels vitralls de la Sagrada Família.

Observo l’església des de fora. La circularitat de la plaça és com una pregària tibetana, on res té inici ni final. Gent gran amb cadira de rodes conduïdes per noies centreamericanes i gent passejant el gosset. Ambient tranquil i amb poc trànsit, típic de molts veïnats situats per damunt de la Diagonal. A còpia de donar-hi voltes, el paisatge adquireix la condició d’un vell diorama que ens permet veure aquest temple estrany des de totes les perspectives possibles, com si viatgéssim per una vorera infinita tan llarga com vulgui el vianant.

stats