CAPS I PUNTES

Postal de la plaça Cassanyes

Els darrers anys he fet diversos viatges al Rosselló, al principi atret per les ostres de l’estany de Salses, i amb el temps m’he aficionat a la seva capital. Perpinyà és una ciutat de províncies francesa que conserva una petita vila catalana al seu interior. Passejar pels seus carrerons estrets i malgirbats és com tornar a la ciutat antiga de la meva infantesa a Barcelona, sentir olors que havia oblidat i visitar establiments oberts que cauen de vells. Les voreres de la Real, de Sant Joan o de Sant Jaume encara conserven la fragància canalla i buscavides de les cadires al mig del carrer i la roba estesa, dels testos de flors a les finestres, les calçades brutes i la gent cridant a algú des del balcó. Hi vaig ser fa poc, allotjat al carrer Amandiers, abans dit de les Àvols Dones, que era com es coneixia les prostitutes catalanes a l’Edat Mitjana. El barri de Sant Jaume havia estat un call jueu, va allotjar una leproseria i posteriorment va ser la versió perpinyanesa del nostre Barri Xino. Els gitanos hi van emigrar des de l’Empordà al segle XVIII, fugint de la persecució que va ordenar contra ells el rei Ferran VI. Malgrat el temps passat, continuen parlant la seva llengua d’origen.

A les terrasses de la plaça Cassanyes se sent l’àrab i el català quasi tant com el francès. Les dues comunitats van viure moments de tensió fa uns anys, però aquest matí comparteixen el mercat ambulant que s’hi fa cada dia. Aquí les piles de verdures o de fruites es confonen amb les piles de sabates o de camises estampades. Les parades de bijuteria i de sabons rivalitzen en lluentor amb les d’espècies o llaminadures de colors. S’hi poden trobar des d’eines del camp fins a perfums orientals. Tota la plaça està voltada de cafès abarrotats de clients i de rostidors de pollastres a l’ast, davant dels quals hi ha gent fent cua. Aquesta diversitat fa que les olors es confonguin enmig del xivarri. Sembla un dia de festa però encara és dimarts.

Els gitanos de Perpinyà comparteixen la institució del pastís amb els francesos, però viuen en un barri propi que sembla impermeable a l’homogeneïtat i el disseny. Puc imaginar com seria Barcelona sense les obres per obrir la Via Laietana o sense els Jocs Olímpics, i se’m desperta una melangia totalment fora de lloc. Com a cronista, la capital del Rosselló ofereix temes per a un article a cada cantonada. Habitatge obrer al costat d’edificis amb restes medievals, arcs gòtics en finques de veïns, calçades fetes de llambordes que sonen diferent segons qui les trepitja, cases d’una sola planta mig abandonades i palauets barrocs en carrerons impossibles. Fins i tot un temple maçònic amb severa portalada de pedra a l’ondulant carrer d’Émile Zola, al barri de la Real, on també hi ha l’antiga fàbrica Job de paper de fumar, amb una tecnologia importada directament de Barcelona. La versió autòctona de les cigarreres sevillanes i barcelonines eren les paperettes, les obreres que treballaven als tallers de paper.

A migdia, la plaça Cassanyes bull d’animació, un gitano s’acosta a la meva taula per demanar-me tabac i em pregunta si soc català. La mestressa del bar el fa fora, però abans d’anar-se’n s’acosta i em confessa, a cau d’orella, amb un somriure burleta, que en aquell establiment no renten mai els gots. La mateixa nit, en una placeta a prop del palau dels Reis de Mallorca, dins d’un bar s’hi ha reunit el veïnat per a veure un partit del Barça. Al mig de la calçada, un senyor instal·la una barbacoa i comença a cuinar carn a la brasa, mentre unes dones treuen refrescs i plates d’amanida. A vegades has de sortir de casa per trobar-te com a casa.