21/08/2016

Presó de dones

3 min
Presó de   dones

El divendres 21 d’agost del 1936, tal dia com avui, qui era llavors alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer, comunicava a la premsa que a les dotze del migdia començarien les obres d’enderrocament de l’antiga presó de dones del carrer Reina Amàlia, on ara es troba la plaça de Folch i Torres. Se satisfeia així una antiga reivindicació ciutadana, especialment estesa entre el veïnat del districte cinquè.

La Presó Vella havia estat inaugurada el 1839, en el que havia sigut el convent de Sant Vicent de Paül. Allà convivien, en condicions miserables, homes, dones i infants, amuntegats en un edifici tan sobresaturat que havien de passar gran part de la jornada al pati. Les condicions higièniques eren penoses, i l’alimentació, de molt mala qualitat. Encara existia a Barcelona el costum de regalar el pa mal cuit, les verdures mig podrides i la carn que no deixaven vendre als mercats a les presons i als orfenats. A més, la corrupció imperava en aquella casa, així com els càstigs cruels i arbitraris, mentre al pati de Corders es duen a terme les execucions públiques a garrot vil. Raons que van fer de la penitenciaria d’Amàlia un dels indrets més temuts i odiats pels barcelonins. A partir del 1904 es va convertir en un penal exclusivament femení.

La primera vegada que es va expressar espontàniament el desig de desfer-se’n va tenir lloc la nit del 14 d’abril del 1931, quan un nombrós grup de manifestants van alliberar les dones que hi complien condemna. L’endemà una altra multitud va entrar a la presó, va apilar mobles i matalassos al pati i hi va calar foc, i a més van tirar al foc les fitxes antropomètriques de les preses. Durant la República el penal de dones va seguir funcionant. En aquells anys la població penitenciària la componien dones acusades de diversos delictes comuns, anarquistes i algun personatge conegut, com l’actriu María Rosa Sagnier, que hi era per l’estrena d’una obra anticlerical al Teatre Apolo. O la cabaretera Bella Dorita, arrestada per escàndol públic.

El maig del 1934 l’alcalde va rebre una comissió que demanava la desaparició de la Presó Vella. Una petició que el febrer del 1935 va repetir la secció femenina del Partit Republicà Radical. Aquell Nadal, en la visita protocol·lària de les autoritats, es van constatar les deficients condicions de salubritat de l’edifici. El març del 1936 l’alcalde Pi i Sunyer va viatjar a Madrid, on va gestionar el seu enderrocament. Però aquell estiu va esclatar la Guerra Civil, i tot es va accelerar. El 19 de juliol, en els combats a la bretxa de Sant Pau, l’anarquista García Oliver va ordenar obrir les portes de la presó i alliberar les últimes presoneres que hi havia. El 14 d’agost es va decidir iniciar les tasques per tirar a terra l’antic penal, cosa que va començar oficialment el dia 21 del mateix mes. Les cròniques de l’època explicaven que, quan el governador va donar el primer cop de piqueta, va ser ovacionat pel nombrós públic. Les obres es van fer a mà, a pic i pala, i se’n van encarregar una munió de barcelonins que a finals del 1936 ja tenien quasi enllestida la feina.

Al solar que en va sortir es va pensar de fer-hi un parc, amb uns urinaris municipals. La Solidaridad Obrera de l’octubre del 1937 va comunicar que el projecte era construir-hi una escola i casa bressol, amb jardins i piscines per als infants, a fi de descongestionar un barri sense espais públics. La victòria franquista no va modificar gaire aquells propòsits, malgrat que el terreny es va convertir durant la postguerra en un infecte abocador d’escombraries. Finalment, el 1948 l’Ajuntament va anunciar la cessió d’una part del solar per instal·lar-hi la piscina coberta del Club Natació Montjuïc (oberta fins al 2002). Catorze anys més tard s’hi va edificar l’actual Institut Milà i Fontanals. I el 17 d’agost del 1963 s’aprovava dedicar la plaça a Folch i Torres, un espai que guarda molt poca memòria d’aquesta història tan agitada.

stats