CAPS I PUNTES

Quars blanc de Pedralbes

Darrere del monestir de Pedralbes, a l’altre costat de l’atrafegada ronda de Dalt, en una de les zones més exclusives i cares de la ciutat, hi ha un fòssil urbà quasi desconegut pels barcelonins. Hi arribem pel carrer de Castellet, que acaba on comença l’avinguda de la Mare de Déu de Lorda. Aquí el camí es torna costerut, però no hem de pujar gaire per trobar-nos, just a la nostra esquerra, amb allò que, a primer cop d’ull, sembla un modest parc, un sot mig cobert de canyissars i heures, amb un plafó explicatiu que ens informa de la seva sorprenent personalitat. La roca granítica ens recorda que en aquest indret hi va haver una pedrera que va donar nom a tot el barri.

El topònim Petras Albas (Pedres Blanques) està documentat des de finals del segle X i feia referència al color de les roques d’aquests turons. Sembla que és una denominació llatina que podria estar relacionada amb les restes de la vil·la romana descoberta el 1991 sota el monestir de Pedralbes. Durant l’Edat Mitjana s’hi aixecava el mas de Petras Albas, que al segle XIV va comprar la reina Elisenda de Montcada per edificar-hi el seu convent. Una llegenda popular explica que, per trobar un indret amb clima sec per viure-hi, va situar pernils en diversos punts de Barcelona i la seva rodalia. I el més ben curat i exquisit va resultar el que s’havia deixat a Pedralbes.

Petras Albas formaria part d’una família de topònims igualment relacionats amb la configuració geològica d’aquest sector de la ciutat, com la Riera Blanca o l’antic terme de Terrers Blancs, transformat posteriorment en Collblanc. No sabem si llavors ja hi havia una pedrera amb aquest nom. Tampoc sabem si es corresponia amb la que es va fer servir per construir el monestir de Pedralbes, tot i estar situada molt a prop. De fet, la major part de l’edifici el van fer amb pedra de Montjuïc. No obstant, es creu que no era l’única pedrera en explotació dels voltants d’on s’extreia granit, cosa que deixava al descobert el quars de color blanc.

La pedrera que avui ens interessa va agafar volada a mitjans del segle XIX, quan ocupava una gran extensió de terreny. A més de granit, se n’obtenien pòrfirs de bona qualitat, aplites, pegmatites, calcites, molibdenites i cristalls de quars. L’any 1854 la premsa comunicava que s’havien comprat 2.500 metres cúbics de pedra de Pedralbes per a reparar la carretera de Madrid a la frontera francesa al seu pas per Barcelona. Al costat de la pedrera, a les Roquetes, una zona situada entre el monestir i la veïna font del Lleó, l’any 1885 van inaugurar una gruta dedicada a la Immaculada Concepció, còpia de l’existent al santuari francès de Lourdes. La cova aviat es va fer popular com la Mare de Déu de Lourdes de Pedralbes, a la qual pujava molta gent en pelegrinatge.

L’any 1898 la Reial Acadèmia de Ciències i Arts va organitzar una excursió per Collserola durant la qual es van acostar a Pedralbes per estudiar les pissarres cristal·lines. L’interès mineralògic d’aquell lloc el va posar de manifest l’empresari Eusebi Güell, un dels grans propietaris de terrenys de la zona, juntament amb Alexandre Pons, que el 1907 va donar un gran bloc de granit de Pedralbes al Museu Martorell de Ciències Naturals, a la Ciutadella. Llavors, la pedrera feia tres anys que no estava en funcionament. A causa de les obres de la ronda de Dalt, una part va resultar mutilada, l’altra va quedar dins dels terrenys de l’escola Betània-Patmos. I ara sobreviu aquesta mostra, un petit pany de pedra enjardinat, pel costat del qual passa distret el vianant sense saber que el seu quars blanc va donar nom al barri.