La Rata Morta

Els nius d’art van ser una febre que va experimentar la ciutat fins a mitjans del segle XX. Moltes tavernes es van fer un rentat de cara muntant nius d’art, una manera barata i original de fidelitzar la clientela. Bàsicament es tractava de comprar un piano, condicionar un petit escenari, convocar-hi artistes novells un dia concret de la setmana i deixar que tothom qui ho volgués hi pugés a cantar una cançó, ballar una dansa o recitar un poema. A l’altre extrem dels luxosos cabarets de l’època, els nius eren el primer esglaó de la carrera artística per a molta gent, un entreteniment per a aquells que no es podien pagar altres distraccions i un gran motor de promoció de la cultura popular i de la música en viu. Entre principis de segle i la postguerra van viure un gran èxit, i la idea es va estendre a cooperatives i tota mena d’associacions, que també van organitzar els seus propis nius d’art. Així mateix, molts cafès, bars i teatres del Paral·lel van obrir els seus respectius escenaris per a aficionats.

El niu més conegut era Cal Peret, també conegut com la Taverna dels Cantaires, al carrer de Robadors. Era una modesta casa de menjars oberta el 1909 que va esdevenir un local on només es parlava de música. Cada tarda, el vell piano i el rònec escenari s’omplien de gent amb talent o sense, artistes que actuaven per a un públic de treballadors que, pel preu d’una copa, s’entretenien una estona. Sempronio explicava que al local hi anaven sovint matrimonis burgesos que s’encanallaven i acabaven al seu menjador. A imitació d’aquest, en tots els barris s’hi van obrir nius d’art amb un estil determinat, amb fanalets de ferro forjat, parets de pedra d’imitació amb frases pintades, espelmes i ambient bohemi.

Entre aquests nius va destacar La Rata Morta, amb un dels noms més singulars de l’hostaleria barcelonina, que va funcionar durant els anys de la Segona República. El local era a la Rambla, al soterrani del cabaret Au Lyon d’Or, on anys més tard hi hauria la sala Panam’s. Era “un refugi per al músic, el poeta, el cantant, per a tots els que sentin l’art i la bohèmia, un amable racó per a les aventures romàntiques”, com deia la seva publicitat. L’èxit va ser espectacular i quan la gent sortia del teatre hi passava. S’anunciaven a la revista Papitu com “La cova d’art de moda” i estava obert entre les deu de la nit i les quatre de la matinada.

En aquells anys també va ser molt popular el Celler Bohemi del carrer Lancaster, o el Tupinet a Hostafrancs. De fet, aquest gènere ínfim va morir pel seu propi èxit, perquè els artistes cada vegada eren menys amateurs i quan un humorista o un cantant agradava, els locals se’l rifaven i li proposaven un bon sou perquè actués amb ells. Així, sense adonar-se’n, molts d’aquests establiments van acabar oferint espectacles professionals i cobrant entrada al públic, molt lluny del primitiu esperit modernista i popular que els havia animat.

A la postguerra es va produir una efímera revifalla d’aquestes sales, sobretot quan a principis dels anys quaranta es va obrir La Bola de Oro del carrer Consell de Cent. El Celler Bohemi va ser rebatejat per la censura com la Bodega Bohemia, on va triomfar l’imitador i humorista Oh Gran Gilbert. En aquells anys Sempronio, a la revista Destino, va recollir que se n’estaven obrint a Gràcia, al carrer d’Escudellers i fins i tot a la Via Laietana. D’aquells nius en van sortir artistes com Núria Espert. Potser l’últim va ser el que Jaime Mora de Aragón va obrir a la plaça Catalunya, el 1960, batejat com El Nido de Arte de Don Jaime. Diu la llegenda popular que volia anomenar-lo La Hoz y el Martini, però no el van deixar.