Trobar l’impossible
Tradicionalment, Barcelona no ha sigut mai una gran capital per als mercats de puces. Fora dels Encants, dels llibres d’ocasió de Sant Antoni o dels brocanters que exposen el dijous davant la catedral i els caps de setmana prop del monument a Colom, poca cosa més oferia la ciutat. Però des de fa un temps la segona mà ha desfermat un gran interès entre els més joves, associada a les fires d’intercanvi i a la moda vintage. Segurament a causa de la crisi econòmica, molta gent s’ha apuntat a trobades com el Lost&Found de l’Estació de França, el Rastro de la Virgen al carrer de la Verge, el Two Market de roba o el Va de Maletas per a aficionats als viatges. Un fenomen que ha generat una nova forma de lleure, amb nous tipus de públic i noves menes de botigues. El meu amic Jannic Hubert forma part d’aquesta passió renovada pels objectes usats. A ell l’afició li ve de quan, encara petit, buscava a les escombraries dels veïns, a la petita ciutat francesa de Belfort, entre Lió i Estrasburg. El jove Jannic es venia les pells de conill per un franc de plata, i sempre estava regirant la brossa a la recerca de meravelles.
Assegura que sent el mateix per antigalles del segle XVIII que per l’art de carrer, quadres fets per pintors de diumenge, bronzes o coberteries; les coses li entren per la vista. L’ofici el va aprendre a Grenoble, on va tenir una relació amb el fill d’un antiquari. Mentrestant, als 13 anys va començar a cuinar. Primer en restaurants locals, més tard a l’escola gastronòmica del Lycée d’Audincourt. Finalment, als 17 anys es va posar a treballar com a professional de la restauració. No obstant, una part del seu sou l’invertia a comprar peces que trobava als brocanters, i amb les quals feia alguna cosa més que negoci: “El plaer de conviure a casa amb un munt d’objectes preciosos, carregats d’història. Poder menjar amb coberts de plata, i penjar a la paret un quadre d’un artista famós. I tenir la llibertat de vendre-ho tot l’endemà mateix”.
El Jannic va arribar a Barcelona fa uns deu anys, l’hi va portar l’amor i va trobar que la ciutat li esqueia. Primer va enfornar pastissos i quiches per a diversos establiments. A continuació va ser cambrer al bar La Confiteria, i des de fa un any té una petita botiga al carrer Cardona del Raval. El seu negoci de bibelots i curiositats porta per nom Cafarnaum, que en francès designa un habitacle ple de trastos, i alhora les persones de vida desordenada: “Defineix per igual l’espai físic del local i la meva personalitat”, afirma. Ven pintures, fotografies, mobles i detalls per guarnir la llar. Fins i tot cartells de cinema, o la capa de Ramsès II que portava Yul Brynner a Els Deu Manaments, que va comprar a Barcelona en una fira. Malgrat tot, el que més es ven són les làmpares i els miralls.
Com el porc que busca tòfones
Ell es defineix com un gos de caça: “Com els porcs que busquen tòfones, sóc capaç de localitzar d’un cop d’ull l’objecte que m’interessa entre una pila d’andròmines”. Dos o tres cops al dia fa un recorregut per brocanteries estripades, regentades per bengalís i pakistanesos. Ocasionalment visita els Encants, també compra a gent que es guanya la vida amb les escombraries. I es deixa caure pels mercats d’ocasió, com el Fleadonia de la plaça Salvador Seguí (el primer diumenge de mes), i sobretot el Flea Market del carrer Santa Madrona (el segon diumenge, avui). “Santa Madrona és molt gran -diu-, està bé de preu i queda al costat de casa. A França hi ha un autèntic culte pels mercats de puces. Els caps de setmana molta gent es lleva a les sis del matí, perquè qui arriba primer compra millor. En canvi aquí tot comença més tard, i encara hi ha poques parades en comparació. Però la crisi ha fet aparèixer moltes oportunitats de fer uns diners amb el que no fem servir, que per a algú altre pot ser un tresor. La meva feina és trobar l’impossible”.
