L’any de la rajola
Pel que fa a la història menuda de Barcelona, l’any que està a punt d’acabar ha sigut el del descobriment d’un element urbà al qual, fins ara, no s’hi havia donat cap importància. Les rajoles hidràuliques, de colors sumptuosos i extraordinària duresa, han estat sovint les principals damnificades de les reformes als domicilis particulars. Models centenaris, peces de singular bellesa que havien sobreviscut al pas del temps, han desaparegut en les últimes dècades engolides pels sacs de runa. Tots hem vist, en un moment o altre, una rajola abandonada en un contenidor. Potser perquè abans es podien veure en moltes cases de tota condició les havíem menyspreat com un component vulgar de la construcció. Però a mesura que deixaven de donar color a les nostres llars, molta gent en començava a reconèixer el valor històric, artístic i sentimental.
El paviment hidràulic va sorgir a França, a mitjans del segle XIX, com una solució econòmica i durable per cobrir els terres. Fet amb morter de ciment comprimit, amb l’arribada del Modernisme es van multiplicar els seus dissenys, i eren un luxe a l’abast de totes les butxaques. Les seves composicions i sanefes recordaven l’aspecte de les catifes. I aviat es van obrir fàbriques a casa nostra que van inundar el mercat de complicats arabescos, com la Butsems i Fradera, l’Orsola Solà i l’Escofet. Aquella època daurada es va prolongar fins a la postguerra, quan van haver de competir amb altres materials i amb nous gustos del consumidor. Això era el que explicava la primavera passada l’exposició Catifes de ciment, que es va poder veure a l’edifici Miramar de Sitges.
La següent història la vaig trobar a les xarxes socials, en un canal d’Instagram anomenat The tile hunter [El caçador de rajoles], una iniciativa on el col·leccionista Joel Cánovas compartia les troballes que havia fet als sacs de runa de la ciutat. Fa quatre anys, aquest barceloní va començar a rescatar de la brossa els enllosats descartats, fins a reunir una impressionant col·lecció amb quasi 2.000 dissenys diferents. Recordo haver-li llegit una entrevista i haver visitat la seva pàgina de Facebook, anomenada The tile hunter Barcelona, on mostra les noves adquisicions i a vegades dona detalls de la peça, o d’on l’ha trobada. Fins i tot ha muntat una mena de bookcrossing amb rajoles, cinc exemplars que amaga cada mes per la ciutat i després dona les pistes per poder trobar-los. De llavors ençà, sembla que el nombre d’aficionats als paviments antics ha crescut considerablement, amb persones que en recullen o que informen Cánovas d’on les han llençat.
Però no acaba aquí la fascinació per aquests objectes. El 2018 també ha vist l’aparició, a la web del Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament, d’una exposició virtual i interactiva batejada com El mosaic del meu barri, que es presenta com un inventari obert a tothom per deixar-hi fotografies dels paviments particulars. Ja tenen 1.814 mosaics registrats, gràcies a la feina de 288 participants, un recorregut per terres i parets que també podria incloure la col·lecció de rajoles modernistes del Museu d’Història de Barcelona. O el llibre L’art del mosaic hidràulic a Catalunya, de Jordi Griset -el gran especialista en el tema-, que va publicar fa un parell d’anys l’editorial Viena. Fins i tot, indagant en aquest mateix assumpte, es poden veure rajoles, en aquest cas publicitàries, a l’esplèndida exposició El boom de la publicitat, que es pot visitar fins al 31 de març del 2019 al Museu del Disseny. Sembla que el nou element que cal rescatar de la ciutat, abans no desaparegui del tot, és el fantàstic patrimoni ceràmic que s’amaga sota els nostres peus.
