L’astròleg i l’edat de pedra

Estem acostumats a veure per la ciutat les restes fòssils que deixa la història. Imatges de prohoms i monuments a ideals, que al seu moment van semblar un bon exemple, i als quals el temps ha tractat de maneres diverses. Tanmateix, no som conscients de totes les escultures que no han reeixit, que han estat retirades o abatudes o senzillament han desaparegut.

L’estatuària pública parla dels avatars de cada moment, i de les idees que tenien els que la van encarregar. Forma part de la lluita pel relat del passat, i té prou força per establir un diàleg amb els vianants que hi passen per davant. Però en aquesta cursa per fer-se un lloc a la memòria, no tots els projectes han tingut la mateixa sort. La ciutat també es pot llegir com un catàleg d’absències, de monuments desapareguts per diverses circumstàncies, evaporats de l’espai públic. A vegades van ser enrunats quan es va produir un canvi polític, com l’Obelisc de la Puríssima Concepció, aixecat al passeig del Born per commemorar una victòria militar austriacista a la Guerra de Successió, i destruït pels borbònics el 1716. A vegades ni tan sols es van arribar a fer, com el Monument a les Glòries d’Àfrica de la plaça Tetuan, la primera pedra del qual es va col·locar el 1910 i no se n’ha sentit a parlar mai més. Altres només van ser-ho a manera de provatura, com l’estàtua de guix dedicada a Ferran el Catòlic que van instal·lar a la plaça Reial i es va acabar fent malbé sota la pluja. Altres van xocar amb la moral, com l’escultura titulada Banyant-se, un nu molt atrevit per a l’any 1970 que era als Jardins de Vil·la Amàlia, on va ser destrossat pels brètols. Fins i tot tenim exemplars que es van robar, com l’estudiant de bronze que coronava la font de la plaça de Sant Felip Neri, a qui no veu ningú des de fa més de mig segle.

En aquest catàleg imaginari hi figuren dos monuments estranys, tots dos situats al mateix lloc, tots dos desapareguts sobtadament, i dedicats a unes temàtiques certament singulars. El primer feia les delícies dels esotèrics locals, mostrava un astròleg amb una barba venerable i un ample vestit de mag, que apareix amb una mà cap al cel i l’altra cap a la terra. Era una obra d’Eduard B. Alentorn, feta l’any 1892 per embellir la Ciutadella, que coronava una de les fonts que es van instal·lar per tot el parc. Era un homenatge modernista a la ciència astronòmica, alhora que picava l’ullet a les creences populars de la màgia i els horòscops. No he trobat on era exactament, però sembla que es va retirar als anys cinquanta durant les obres d’ampliació del zoològic.

La seva companya d’infortuni era una estàtua feta, tres anys després que l’astròleg, per Josep Campeny, situada davant del Museu de Ciències Naturals, també a la Ciutadella. Duia per títol L’edat de pedra, i mostrava un home musculós i despullat barallant-se amb un os, a qui agafa pel coll amb un moviment a mig camí entre la gimnàstica i la lluita grecoromana. Prehistòria, zoologia i culte al cos en un sol grup escultòric que, com l’astròleg, incorporava el món de la cultura popular a l’estatuària. D’aquesta encara en sabem menys coses. Va guanyar una medalla a l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques del 1896. I ja no en tornem a saber res, ni quan va ser retirada, ni per què.

Tot i ser presències molt sòlides, fetes de pedra, marbre o bronze, a les estàtues els passa com a les persones. Unes se’n van per la porta gran i altres desapareixen en l’oblit més absolut, convertides en petits enigmes quotidians que deixen un rastre de misteri al lloc on es van alçar.