CAPS I PUNTES

El carrer Penyal

El carrer del Penyal fa pujada, s’enfila amb la ciutat als seus peus. El voregen casetes baixes que acompanyen una corba molt tancada, amb una àrea de jocs infantils i una font de boca a l’extrem. I tot seguit, sense respir, un segon tram que segueix l’escalada fins a morir al carrer del Doctor Bové, al barri de la Font d’en Fargas. Aquest paisatge tampoc tindria més notícia que la qualitat de les seves panoràmiques, si no fos perquè el carrer del Penyal forma part de l’exclusiu club de vies urbanes que són resultat d’un error del nomenclàtor.

Aquesta historia comença fa molts anys, quan en aquesta barriada van decidir dedicar-li un carrer a un militar madrileny que havia fet fortuna i fama a Barcelona, i que era un dels propietaris d’aquestes terres, el tinent coronel Norberto Peñasco Galé. Pel que sabem de la seva biografia, va estar a la guerra d’Àfrica del 1860. No obstant això, l’episodi que li va valer aparèixer a la premsa va ser l’assalt a la caserna de San Gil, a Madrid, sis anys més tard. Un pronunciament dirigit, des de França, pel general Joan Prim, que pretenia fer fora del poder la reina Isabel II.

La insurrecció va fracassar, i en el judici es van dictar 200 condemnes a mort. Entre els reus hi havia Peñasco, juntament amb polítics tan coneguts com ara Emilio Castelar o Práxedes Mateo Sagasta. La reina va insistir al cap del govern, el general Leopoldo O’Donnell, que els afusellessin a tots. Però ell l’hi va desaconsellar, ja que, si ho feia, hi hauria una sagnia tan abundant que inundaria el dormitori reial i l’ofegaria. Finalment van executar 60 oficials de baix rang i sotsoficials. Tots els personatges importants implicats en la conspiració es van poder refugiar a França. I allà es van quedar fins que, dos anys més tard, el general Prim va tornar de l’exili per dirigir la Gloriosa, la revolució del 1868 que va acabar amb l’expulsió dels Borbons d’Espanya.

El tinent coronel Peñasco era un ajudant del nou cap de govern, Prim. Va ser destinat a Barcelona, on va participar en la repressió de la Revolta de les Quintes del 1870. Però el seu cap i amic va ser assassinat a finals d’aquell mateix any, i Peñasco va declarar com a testimoni en el judici que es va seguir per esbrinar qui l’havia matat. El 1871 era declarat en situació de reemplaçament, i es rehabilitava el seu nom per la condemna a mort del 1866. Poc després rebia la creu de San Hermenegildo i es retirava de l’exèrcit.

En la seva vida civil Peñasco es va instal·lar a Barcelona, concretament al passeig de Gràcia, on era conegut com a propietari de terrenys i rendista. Quan el 1882 es va fundar Izquierda Dinástica s’hi va afiliar, i l’any següent el van nomenar president de la formació a Catalunya. Però es va veure obligat a dimitir per les desavinences internes dins del partit. El 1885 es va presentar per a alcalde de Barcelona, però aquelles eleccions les va guanyar Francesc de Paula Rius i Taulet, i es va haver de conformar sent regidor.

Pel que fa als seus negocis, va comprar grans terrenys al Turó de la Rovira, on va edificar el 1891 la Casa Peñasco, més coneguda com El Castell. Tres anys després va vendre unes parcel·les del mateix turó a l’Ajuntament de Sant Martí de Provençals per fer-hi un cementiri que executaria l’arquitecte Pere Falqués i que no es va arribar a fer. No va en va poder gaudir gaire, ja que el 1901 va morir, i el 1937 van enrunar la Casa Peñasco per construir-hi les bateries antiaèries republicanes del Carmel. Tot i així, el seu nom va batejar molt de temps un carrer, anomenat Peñasco. Fins que, durant la Transició, li van catalanitzar el nom per Penyal, i des d’aleshores s’ha quedat així.