03/02/2019

Es retraten morts

3 min
Imatge del carrer de n’Aroles de Barcelona, on van tenir el seu estudi a mitjans del segle XIX dos fotògrafs que s’anunciaven al Diari de Barcelona oferint-se per anar a retratar morts a domicili.

Al’inici de l’era victoriana va sortir una moda entre les famílies angleses de certa posició de retratar els parents difunts com si fossin vius. Els lligaven a unes peanyes de ferro, els vestien i maquillaven, i fins i tot els pintaven els ulls perquè donessin una sensació de vida. No deixa de resultar significatiu que al començament de la fotografia el retrat de morts fos tan popular. Per primera vegada es podia conservar la imatge dels éssers estimats, fixar-ne la memòria en un paper. I quan algú traspassava, els seus familiars s’afanyaven a fotografiar-lo per recordar com era.

Els millors models per als retratistes d’aquella època eren els cadàvers, la llarga exposició dels daguerreotips duia un munt de complicacions a l’hora de retratar gent viva, que es movia o parpellejava. El mort, en canvi, era el client perfecte en la seva resignada immobilitat. Com si es tractés d’un diorama, estaven situats en posicions que fessin creure que havien estat fotografiats vius. Asseguts en un sofà, sopant a taula, drets, fins i tot formant composicions amb altres difunts, en esgarrifosos quadres de famílies senceres que havien trobat la mort alhora.

Aquest costum funerari es va estendre per tot Europa i va arribar a casa nostra. Llavors ja hi havia fotògrafs que oferien la possibilitat de sortir dels seus estudis i retratar a casa del mort. El 1856 Manuel Moliné i Rafael Albareda, socis amb domicili al carrer d’Aroles, oferien al Diario de Barcelona daguerreotips en relleu per a estereoscopi, retrats per a braçalets, retrats de nens de totes les edats, i afegien: “También se pasa a domicilio para sacar los retratos de las personas difuntas, con la especialidad de dejar el retrato en su animación vital y en la postura que se desee ”. Curiosament, a més de fotògraf de morts, Moliné era un dibuixant humorístic que publicava les seves caricatures a L’Esquella de la Torratxa.

Llavors les taxes de mortalitat infantil eren molt elevades, i el retrat de nens que no arribaven a la pubertat es va convertir en un gènere. Se’ls presentava freqüentment com si estiguessin dormint i, a diferència dels adults, es podien fotografiar a l’estudi. Avui ens resulta una mica xocant pensar que aquelles criatures eren portades pel carrer, en braços de les seves mares, fins a casa del retratista. Molts dels gabinets fotogràfics més famosos de la ciutat s’hi van dedicar, com els Napoleon de la Rambla, que retrataven al seu taller i a domicili. O Rafael Areñas, del carrer Hospital, que feia retrats per a medalles, on també es guardaven cabells del difunt. El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva una col·lecció d’aquesta mena de fotografies, entre les quals hi ha els treballs de Joan Cantó, conegut sobretot per haver patentat una màquina fotogràfica automàtica precedent del fotomaton, però també pels retrats de nens sense vida.

Avui tenim una altra percepció d’aquesta mena de fotografies, ens resulten difícils d’interpretar. Quan el 2011 van fer l’exposició sobre l’estudi Napoleon, a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, no van seleccionar cap retrat post mortem. Jo tampoc ho he fet per il·lustrar aquest article, tot i que la xarxa ofereix una gran quantitat d’imatges macabres d’aquest tipus. A finals del segle XIX la moda va canviar, es retrataven morts al seu taüt, morts que no pretenien enganyar ningú, molt sovint personatges populars. Sembla que el costum es va extingir passada la Primera Guerra Mundial, quan els fotògrafs de guerra van mostrar totes les atrocitats possibles. No obstant això, aquelles imatges que pretenien consolar els vius encara ens desperten una estranya fascinació.

stats