Grècia davant de l’oracle de Delfos
D’acord amb l’article 32 de la Constitució, per elegir el president de la República cal una majoria de tres cinquenes parts dels 300 escons que componen el Parlament grec. Si no s’arriba a aquesta xifra màgica de 180, el Parlament es dissol i es convoquen noves eleccions. Com és lògic, els governs solen fer mans i mànigues per no haver d’arriscar-se a la loteria d’unes eleccions anticipades. Dit d’una altra manera, a diferència d’unes eleccions generals, on preval l’esperit competitiu, l’elecció del president acostuma a ser un bon moment per col·laborar i forjar coalicions.
En aquesta ocasió, però, les coses no han anat així. Per primera vegada des del 1989, les forces parlamentàries no han sigut capaces de trobar un comú denominador. I això ens porta a treure’n quatre conclusions.
En primer lloc, un cop més Andonis Samaràs, el primer ministre conservador, no ha estat a l’altura de les circumstàncies. Podria haver proposat una personalitat consensuada, no de partit, amb la qual cosa hauria tallat d’arrel qualsevol argument en sentit contrari dels partits de l’oposició. N’hi ha precedents. Els socialistes del Pasok ho van fer el 1985, quan van proposar Christos Sartzetakis, lluitador per la democràcia, a qui els comunistes no podien menysprear. Els nacionalistes de Primavera Política (POLA) ho van fer el 1995, quan van proposar Kostis Stephanopoulos, un polític més aviat innocu que al Pasok li feia més gràcia que no pas la idea d’eleccions anticipades. Fins i tot els conservadors de Nova Democràcia ho van fer el 2005, quan van proposar Kàrolos Papúlias, que va ser durant tant de temps lloctinent del Pasok. En proposar el conservador Stavros Dimas, Samaràs no ha aplicat aquesta lògica de buscar el consens. Igual que a la resta d’Europa, vivim una època difícil, i les èpoques difícils solen provocar una polarització miop.
En segon lloc, tot i que el centre polític sembla desert, encara conserva una mica de poder. És cert que l’esquerrana Syriza i els partits populistes de dretes Alba Daurada i Grecs Independents són uns nouvinguts a l’arena política. Però si Samaràs no se n’ha sortit amb l’elecció d’un nou president no és a causa del creixement d’aquests partits, sinó perquè els seus companys liberals s’han negat a negociar amb l’extrema dreta. Si els liberals de Nova Democràcia, dirigits per Dora Bakoyannis i Kyriakos Mitsotakis, no haguessin reaccionat contra la intenció de Samaràs d’obtenir el suport de Grecs Independents i Albada Daurada, Grècia tindria ara un president de dretes. Així doncs, tot i que potser ara el centredreta i el centreesquerra són només una ombra del seu passat gloriós, encara conserven una mica de poder. Com a la resta d’Europa; d’ells depèn que el sàpiguen utilitzar amb intel·ligència. I, també com a la resta d’Europa, sembla que psicològicament el centredreta està en més bona forma que no el centreesquerra, immers en la depressió.
En tercer lloc, tenim Syriza. En grec, syriza descriu la trajectòria de dos objectes que estan a punt de xocar. A punt. I sembla que Alexis Tsipras porta el seu partit precisament a això: gairebé a la col·lisió amb la vilipendiada troica, gairebé a la col·lisió amb l’hegemònic govern alemany, gairebé a la col·lisió amb les pràctiques corruptes del sistema polític i empresarial grec. A diferència de l’extrema dreta, Tsipras promet que aquestes col·lisions no ocasionaran víctimes reals. Amb el suport d’una intenció de vot del 35% confirmat pel metasondeig fet públic aquest diumenge -un estudi que reflecteix el treball d’una universitat local i la mitjana de les últimes dades recollides per 12 instituts demoscòpics-, sembla que l’estratègia li està funcionant. De tota manera, les intencions de vot no són el mateix que els vots reals. D’una banda, cal no oblidar que la gent que, tot i el 30% d’atur, està a favor de l’ statu quo existeix, i que sempre es fa sentir menys que els que volen canvis radicals. A més, com molts altres partits europeus nascuts de moviments protesta, Syriza s’alimenta del descontentament generalitzat més que no pas de compromisos polítics concrets. A diferència de l’extrema dreta, que pot comunicar clarament les seves idees amb cinc consignes, Tsipras no ho té tan fàcil. Es mou a l’àrea grisa del gairebé. És prou subtil per veure que una cosa és abominar racionalment les mesures d’austeritat, la corrupció, la centralització i la contaminació, i una altra de ben diferent estar absolutament segur de qui són els culpables i què cal fer-ne. I aquesta subtilitat -en podríem dir incertesa ben informada - potser no és la millor manera d’arribar al poder.
Afegim, finalment, que, veient com evolucionen les coses ara en la política turca, cal donar gràcies a la Divina Providència per la clara inferioritat militar de Grècia respecte a Turquia. És cert que les democràcies no es declaren la guerra. Però si Ankara continua allunyant-se cada vegada més d’aquest grup selecte, alguna altra cosa haurà d’impedir que una Grècia empobrida, euroescèptica i cada vegada més populista faci una bestiesa com les que va fer després de la crisi econòmica del 1894 i la del 1972 (en tos dos casos, les condicions econòmiques adverses van desembocar en guerres contra Turquia). Aquesta altra cosa és la certesa que aquesta vegada la bestiesa ens sortiria encara més cara.
