12/07/2018

Bèlgica després del somni

3 min

Bèlgica s’ha despertat. “Ara que la festa s’ha acabat, que el somni de ser campions del món ha volat, ¿què en quedarà d’aquestes emocions col·lectives?”, es demana el diari francòfon Le Soir. Durant uns dies, Bèlgica s’ha agradat. Les portades dels principals diaris del país han sortit a pàgina sencera amb fotos d’abraçades de grup entre Lukaku, Chadli, Kompany, Hazard o De Bruyne. Els símbols són importants. I, de cop, la premsa del nord i del sud ha venut la imatge d’una Bèlgica intercultural i multiètnica. La bandera tricolor s’ha imposat arreu i ni tan sols els independentistes flamencs se n’han estat, de donar suport als diables vermells (cosa que no van voler fer en l’anterior Mundial). Bèlgica ha jugat a ser el país que li agradaria ser. Fet de la realitat del que ja és. Fa quatre anys, durant la fase prèvia de la Copa del Món al Brasil, un diari holandès li va preguntar a Kompany, en una entrevista, si se sentia un “nou belga”. El jugador, de pare congolès i mare belga, va contestar que no li agradava el terme perquè implicava “una mena d’aprovació”, com si hagués estat acceptat a esdevenir alguna cosa. “Ets belga si tens nacionalitat belga. Ser belga no és un tret de la personalitat”, va dir Kompany.

Bèlgica és un país dividit per una frontera interior. Sis milions de flamencs al nord. Quatre milions de valons francòfons al sud, i una Brussel·les on conviuen totes les onades migratòries i el funcionariat comunitari que ha transformat el país. Hi ha tres comunitats lingüístiques però, al nord i al sud, la majoria de la població viu una existència monolingüe. Els belgues practiquen un “patriotisme pràctic” -com en diu un historiador flamenc- en què la meitat del país viu indiferent a l’altra meitat. I cada formació política parla només per als seus. Però aquest pragmatisme ha entrat, a través del futbol, en una nova dimensió.

A la dècada dels 80 la selecció belga s’organitzava amb quotes (sempre extraoficials) de jugadors flamencs i valons, que seien en taules separades al menjador de les concentracions, i estaven a les ordres d’un entrenador que havia de ser bilingüe. Ja aleshores es deia que els únics símbols que unificaven el país eren la monarquia i el futbol -a més del deute públic, que arrossegaven com una llosa-. Avui al vestidor dels diables es parla anglès, tenen un seleccionador català, un segon tècnic francès, la majoria de futbolistes juguen en lligues estrangeres i la marca de cervesa més popular de Bèlgica ha patrocinat tot el marxandatge de l’equip per al Mundial en anglès. Els seguidors que han viatjat a Rússia criden a favor de “Belgium” durant els partits. “El futbol és una llengua global”, deia Robert Martínez en una entrevista en un diari holandès.

En un país dividit i tensionat, el futbol ha imposat un parèntesi. “La identitat sorgeix perquè ens identifiquem amb una determinada elecció i avui tenim una oferta que poques vegades arribem a veure de debò: un grup molt divers de joves que tenen un gran èxit, explícitament connectats amb Bèlgica i visibles arreu del país”, explica el geògraf social Eric Corijn. “Bèlgica és un país que no existeix. Ho sé molt bé perquè jo hi visc”, canta -en francès- Arno. Però Bèlgica ha existit aquest mes a Rússia i davant el món. Encara que ho hagi fet com a Belgium.

stats