21/12/2018

Bèlgica i el mirall europeu

3 min

Bèlgica ha tornat al surrealisme de buscar l’estabilitat sense govern. A la supervivència gestora d’un país amb un escenari polític ingovernable i amb coalicions multicolors de partits amb vocació regional i dividits per una frontera lingüística que els condemna, com a mínim, a la incoherència. El govern belga ha caigut a la belga: amb una dimissió del primer ministre que va quedar en suspens fins que ahir el rei la va acceptar. A canvi, el monarca encarrega als mateixos partits que continuïn gestionant el país fins a les pròximes eleccions, que no estan previstes fins al maig del 2019. L’objectiu és mantenir la interinitat cinc mesos més i evitar uns comicis anticipats que només volen l’extrema dreta i els nacionalistes flamencs.

El primer ministre, Charles Michel, va acabar tirant la tovallola després de quedar en minoria per la sortida de l’executiu dels seus socis de la Nova Aliança Flamenca (NV-A), un partit nacionalista de mà dura contra la immigració, que es va negar a assumir la defensa i ratificació del Pacte Global de les Nacions Unides per a la Migració. Fa temps que la NV-A es va convertir en el primer partit de Flandes a còpia d’emportar-se els votants de l’extrema dreta. La seva entrada al govern federal, per primer cop en la història d’una formació declaradament independentista, els va portar a rebaixar el to d’un sobiranisme que aspirava a “la dissolució de Bèlgica” per amplificar, a canvi, la gran preocupació, i fins i tot ràbia i frustració, que sent una gran part de la població per l’organització caòtica de l’asil i els fluxos migratoris cap a Europa. “El caos il·legal s’ha d’acabar”, deia el fins fa poc secretari d’estat per a l’Asil i les Migracions, Theo Francken. L’home que va fer caure el govern Michel i un dels polítics més populars en els diferents sondejos dels mitjans de comunicació flamencs. De fet, una última enquesta publicada aquesta setmana pel rotatiu Het Niewsblad assegura que la NV-A surt guanyadora de tota aquesta crisi de govern perquè s’enfila fins al 42% de la intenció de vot al nord del país. Fins i tot amb l’increment d’una extrema dreta, la del Vlaams Belang, que doblaria els resultats obtinguts el 2014.

Desconnexió europea

La crisi de govern belga va molt més enllà del debat intern sobre la immigració o el dilema d’haver d’alinear-se amb Hongria, Bulgària, Àustria o la República Txeca contra un pacte global. Suposa també un canvi profund en la política exterior del país, construïda sobre la premissa de ser el cor de la Unió Europea. Amb un compromís històric amb el federalisme europeista i una voluntat internacionalista, que els va portar a aprovar fins i tot una llei de justícia internacional amb més d’un conflicte diplomàtic inclòs. Però potser per aquesta identificació amb el projecte europeu, els mals de Bèlgica i els de la UE són ara com un mirall.

Com passa avui a mig Europa, l’extrema dreta present en l’escena política flamenca des de principis dels 90 ha acabat marcant l’agenda dels últims anys i l’evolució del nacionalisme flamenc. La Nova Aliança Flamenca -el partit amb més votants de tot Bèlgica- seu al Parlament Europeu amb els conservadors britànics, Alternativa per a Alemanya i el partit Llei i Justícia (PIS) polonès. Això vol dir que aquesta idea romàntica d’Europa fa temps que es va començar a transformar al país. El debat identitari belga també ha evolucionat. La irrupció del terrorisme ha normalitzat, com en molts llocs més, la presència de l’exèrcit armat pels carrers més concorreguts de les grans ciutats.

La desconnexió de Bèlgica amb aquella idea d’Europa fa temps que s’ha anat travant. Si la UE es mira al mirall belga començarà a tenir problemes per reconèixer-s’hi.

stats