El Brexit capgira el mapa polític de la Gran Bretanya
Esclata la lluita de poder als ‘tories’, la crisi de lideratge al laborisme i l’eufòria al UKIP
LondresMolt poca distància separa els dos mons del Londres post-Brexit. Al freqüentat mercat de Barking, quinze quilòmetres a l’est de Trafalgar Square, ahir a primera hora del matí es vivia un dissabte joiós. Sol, temperatura agradable i un munt de comerciants matiners que disposaven entre els carrers tancats al trànsit del centre les seves paradetes. Molts semblaven feliços. Per un cop se’ls havia escoltat. O així ho creuen.
El districte, un dels que concentren més immigració de l’est d’Europa, és dels pocs que van votar contra la Unió. El resultat va ser superior al general del gran Londres, que va votar així: 62,4 a favor del Brexit, 37,6 per a la UE. Per què? Els arguments que els venedors van donar a l’ARA eren els habituals: “La immigració ha col·lapsat escoles, serveis socials i també hospitals”. El president de l’associació de comerciants del districte, Peter Harris, ho va ratificar. Harris és el líder del UKIP al districte i es mostra orgullós de la victòria del Brexit en una àrea en què els dos parlamentaris que hi ha, els laboristes Jon Cruddas i Margaret Hodge, defensaven el Remain.
Sorprèn quan Harris assegura que “el UKIP és ara el partit de la classe treballadora”. Discutible o no, el laborisme té un veritable problema. O més d’un. I així com la campanya del Brexit va posar en evidència la divisió entre els conservadors, la derrota ha fet surar la mala maror laborista.
Quan ahir Jeremy Corbyn caminava cap a Trafalgar Square a unir-se a la celebració del Dia de l’Orgull Gai, va ser increpat per un enfurismat partidari de la UE que l’acusava d’haver fallat en la campanya per convèncer els electors del que un dia van ser bastions laboristes. Les imatges es van fer virals. Se sentia: “És culpa teva, Jeremy. Tinc un amic polonès que no para de plorar perquè tu no vas anar a Gal·les, al nord i a les Midlands. Pren el control, Jeremy, i dimiteix”.
El Brexit ho ha capgirat tot. I, paradoxalment, el que va començar fa molt de temps com una baralla entre faccions tories -euroescèptics moderats i eurofòbics decidits- ha acabat en un altre gran embolic dels laboristes. I serà molt més difícil que el partit de l’esquerra britànica superi la crisi -que no és cap altra que la de la socialdemocràcia davant la globalització- que no pas que ho facin els conservadors.
Demà dos parlamentaris anti-Corbyn presentaran una moció de censura contra el seu líder. Tirarà endavant i serà sotmesa a votació secreta dimarts. Segurament molts diputats hi donaran suport i serà convidat a marxar. No ho farà. Ho va confirmar ahir després que fos preguntat expressament sobre la qüestió.
Corbyn compta amb el vot jove urbà i d’esquerres, que li va donar el lideratge. Les bases li continuen donant suport. El partit, però, es veu amenaçat per un lent i progressiu avanç del UKIP al nord i a Gal·les. Els parlamentaris d’aquestes àrees especialment veuen perillar de debò les opcions de triomf en les eleccions avançades que molt probablement convocarà entre la tardor i la primavera vinent el nou premier. Volen un nou candidat que no faci un discurs tan d’esquerres i que parli més d’emigració. És el segon triomf de Nigel Farage després d’haver atiat el foc del Brexit.
A l’altra banda, entre els conservadors, després del terratrèmol de dijous i divendres -i la dimissió diferida de Cameron-, ahir les aigües baixaven una mica més tranquil·les. Relativament. És la calma que precedeix a la batalla per la corona tory. El més ferm candidat és el més obvi: Boris Johnson, l’exalcalde de Londres. Però ja comencen a prendre posicions no tant els rivals com els enemics de la segona fila, un grup dels anomenats backbenchers, els que no tenen cap responsabilitat en el govern. Volen que la pròxima primera ministra sigui Theresa May, ara responsable de l’Interior. La veuen molt més sòlida i seriosa que Johnson.
A més, mentrestant, caldrà navegar per les embranzides que ja vénen del continent i que demanen una obertura immediata del procés de divorci. Cameron no ho farà, però. Ahir, mentre presidia la desfilada del Dia de les Forces Armades a Cleethorpes, al nord-est d’Anglaterra, ja actuava com el que és: un primer ministre que regna però ja no governa. I tampoc interferirà en la batalla entre May i Johnson.
Els problemes s’acumulen per tot arreu. Ahir més de 2 milions de britànics ja havien firmat una petició a la Cambra dels Comuns per demanar la -més que difícil- repetició del referèndum. Això el mateix dia que Jonathan Hill, el comissari britànic a Brussel·les, va dimitir. Era l’home encarregat de vetllar que la Comissió Europea no lesionés cap dels molts interessos de la Cityde Londres. “El que s’ha fet no es pot desfer”, va dir en anunciar-ho. La sensació de fracàs d’un sector de l’establishment s’estén un dia després. Com titulava ahir a la portada el Daily Mirror :“I ara, què dimonis passarà?”. No ho sap ningú.
