Brussel·les i Londres obren una setmana clau per al post-Brexit

LondresNova jornada i setmana clau, una més, per al calendari del Brexit, després que les dues parts implicades en la interminable negociació, la Unió Europea (UE) i el Regne Unit, sorprenentment sembla que s’hagin adonat, per fi, que falten menys de cent dies perquè acabi el període de transició (31 de desembre), i que millor i més sensat que trencar definitivament la baralla seria col·laborar. Especialment en uns moments en què la pandèmia ha posat de genolls les economies del món i que un Brexit a la valenta, sense cap pacte comercial a partir de l’any vinent entre els Vint-i-set i el Regne Unit, tindria un cost elevadíssim, per a la Unió però sobretot per a Londres.

A llarg termini, de fet, entre dues i tres vegades més que els efectes del covid-19 (7,8% del producte interior brut a l’arribar el 2030), segons la prospectiva que la setmana passada va publicar un equip d’especialistes de la London School of Economics (LSE) i del think tank acadèmic UK in a Changing Europe.

En un clima una mica més optimista que el que va dominar a principis de setembre, aquest dilluns es reprenen a Brussel·les les converses entre els negociadors tècnics britànics i comunitaris, i també es produirà la trobada entre Michael Gove, secretari del cabinet, ministre amb rang equivalent al de la Presidència espanyol, i Maros Sefcovic, vicepresident de la Comissió Europea, per fer seguiment de l’acord de retirada, després que Brussel·les ho demanés quan Downing Street va portar a la Cambra dels Comuns la polèmica llei del mercat interior, que inclou tres clàusules que, segons van admetre diferents representants del mateix govern Johnson, incomplien l’acord de divorci.

En aquest context, entre la gran incertesa encara dominant i un lleuger clima d’optimisme, al llarg del cap de setmana la Confederació d’Indústries Britàniques (CBI, en les sigles en anglès) ha demanat un esforç a les dues parts per arribar a un pacte, al qual el premier Boris Johnson va posar data límit: el 15 d’octubre, quan s’ha de reunir el Consell Europeu.

Carolyn Fairbairn, la màxima representant de la CBI, ha declarat en diferents mitjans britànics que és el moment que “brilli l’esperit de compromís”. Aquesta petició ha vingut acompanyada de dades demolidores sobre el nivell de preparació de les empreses del Regne Unit per fer front al salt al buit que suposaria començar l’any vinent una relació comercial amb la UE regint-se per les regles de l’Organització Mundial del Comerç. Dades del mateix govern britànic indiquen que menys del 25% de les empreses estan a punt.

L’impacte del fracàs

I no tenir un acord vigent suposaria buits en matèries específiques sobre seguretat, o que les entitats bancàries de la City de Londres no tinguin el passaport bancari que els permetés operar a la UE o que no hi hagi una relació recíproca sobre trànsit aeri. O encara, i en moments com els actuals sona especialment greu, que no hi hagi equiparació a banda i banda del canal sobre llicències i regulació dels medicaments.

En aquest context, d’acord amb una enquesta de la CBI, més de tres quartes parts de les empreses britàniques (77%) són partidàries del pacte. Aquest suport augmenta fins al 86% entre les empreses de distribució i el 83% de les indústries que en bona part descansen en les cadenes d’abastiment que circulen lliurement, sense traves burocràtiques de cap mena, pel canal de la Mànega. “Les empreses s’enfronten a un repte sense precedents: refer-se del primer impacte del covid-19, fer front al ressorgiment del virus i preparar-se per a canvis significatius en la relació comercial del Regne Unit amb la UE”, ha admès Fairbairn en les seves intervencions.

Que els reptes són enormes també ho va posar de manifest dimecres passat als Comuns Michael Gove, que va alertar de possibles cues de fins a 7.000 camions per creuar el canal si les empreses no estaven en condicions d’entomar la nova situació.

Però, ¿és possible l’acord? Fonts diplomàtiques de la UE asseguraven divendres que pel que fa a “qüestions tècniques”, la possibilitat ja és del 90%. Però el 10% restant és de voluntat política. I a la Unió hi ha dubtes raonables sobre les veritables intencions de Boris Johnson. També perquè els punts de fricció continuen oberts: són els drets de pesca, les regulacions sobre la competència (l’anomenat terreny de joc equitatiu), incloent-hi les ajudes estatals, i la governança dels desacords i com es resoldrien.

Divendres James Forsyth, un periodista de The Spectator que té una gran sintonia amb Downing Street, publicava una columna a The Times en què assegurava que el pacte Londres-Brussel·les és a tocar. Però ningú se’n refia, i no es vol celebrar abans de temps. També perquè tots saben que no en queda gaire, de temps.

Negociar amb una pistola damunt la taula

Quan a principis de setembre Londres va admetre que la nova llei del mercat interior violava alguns aspectes del tractat de divorci, la reacció de la UE va ser fulminant: o abans de finals de mes es retirava el projecte legislatiu -o els punts que infringien el tractat- o el pacte comercial seria molt difícil d’assolir. Aquest dilluns Michael Gove i Maros Sefcovic es tornaran a veure, amb independència dels equips tècnics de Michel Barnier i David Frost, per avaluar la situació. El problema és que les dues parts han anat molt lluny. Fer un pas enrere és transmetre feblesa davant del contrari. Què cal fer, doncs? Si Gove i Sefcovic creuen que la feina de Barnier i Frost va per bon camí, finalment tots dos podrien fer un pas al costat. La UE pot rebaixar el to de l’amenaça, o fer veure que mai no n’hi va haver, i Londres podria alentir el ritme de la tramitació de la llei, una opció factible si s’atura en les comissions una o dues setmanes més i entra als Lords perquè coincideixi amb la cimera europea de mitjans d’octubre. Johnson continuaria negociant amb una pistola a l’abast, però ja no damunt la taula.