Cameron s’imposa a les urnes

Enviada especial a LondresDavid Cameron respira i té a tocar quedar-se al número 10 del Downing Street. Les enquestes a peu d’urna vaticinaven, al tancament dels col·legis electorals a les 10 de la nit (les 11, hora catalana), la victòria del Partit Conservador, que es quedava a només 10 diputats de la majoria absoluta. Precisament, 10 són els escons que haurien obtingut els seus socis de govern en els últims cinc anys, el Partit Liberal Demòcrata de Nick Clegg. Aquest és el millor resultat que obtenen els tories, segons els sondejos que s’han anat fent durant els llargs 38 dies de campanya electoral i que havien apuntat a un empat tècnic amb els laboristes o lleugers avantatges d’un i altre. Però, finalment, Cameron ha resistit els aires de canvi i té molts números per tornar a firmar un pacte de legislatura, ara que ja sap que les coalicions passen per moments durs però són capaços d’esgotar mandats tan difícils com els de gestionar el final d’una crisi econòmica. Lluny de pagar cares les seves polítiques d’austeritat, Cameron no només és el guanyador virtual dels comicis, sinó que hauria millorat els resultats de fa cinc anys.

Recompte lent

El lent recompte de les paperetes obliga a esperar fins avui al matí per conèixer els resultats definitius però ahir, tant l’enquesta de les principals cadenes de televisió (que el 2010 ho van encertar) com la de YouGov deixaven els conservadors com la formació més votada i certificaven l’ensorrament de les sigles del Partit Laborista, en aquesta ocasió liderades per Ed Miliband. Si fa cinc anys la formació, capitanejada llavors per Gordon Brown, va perdre 91 escons, en aquesta bugada en perd 19 més i es quedaria amb 239. Pobríssims resultats, que podrien ser l’adéu polític de Miliband, com li va passar a Brown fa cinc anys.

No ha pogut ser, doncs, la recuperació anunciada de Miliband que en els últims sondejos apuntava que havia guanyat confiança i, en paral·lel, quota de popularitat. Com a anècdota, al districte electoral de Houghton and Sunderland South, el primer a tenir el recompte enllestit, els votants van tornar a donar l’únic escó en joc als laboristes, per un incontestable 55%, seguit de lluny pels antieuropeistes del UKIP. Però Westminster és la suma de 650 diputats per cadascuna de les 650 circumscripcions electorals en què es divideix el Regne Unit.

Cautela a Glasgow

Quan encara falten els resultats regionalitzats, la bèstia negra de Miliband es diu Escòcia. Els conservadors ja havien donat per perduda aquesta part de la Unió però els laboristes havien sigut els reis absoluts en unes eleccions generals. Fins al 2015, tot i que el declivi laborista a Escòcia s’inicia durant la campanya pel referèndum per la independència, ja que anaven de bracet amb Cameron.

Els escocesos no haurien perdonat aquesta aliança unionista i haurien premiat les sigles que ara defensa Nicola Sturgeon. La líder de l’SNP, però, es va afanyar ahir a la nit a refredar alegries entre els seus i via Twitter va assegurar que es mira amb “una enorme cautela” els 58 diputats que li atorga l’enquesta televisiva perquè és un resultat “poc probable”.

En qualsevol cas, si es confirmen aquests escons suposarà un resultat històric per als independentistes de l’SNP, impensable fa tan sols un parell d’anys, el fet de poder ocupar tants escons a Westminster. Malgrat l’eventual èxit a les urnes, l’aritmètica més fàcil que es desprèn de l’enquesta a peu d’urna no passa perquè els vots dels nacionalistes escocesos siguin claus. Es fa difícil imaginar que Cameron reclami suport a un partit al qual durant la campanya ha acusat de voler “prendre la cartera” als britànics. Però més enllà d’aquest missatge de la por insistent en èpoques de promeses i del tot s’hi val, el cert és que el primer ministre no necessita l’ajuda d’independentistes per continuar manant i a més tenen una altra carta territorial, la del DUP, unionistes nord-irlandesos que es planten al Parlament amb vuit escons.

Claus però amb problemes

Malgrat que els libdem poden tornar a presumir de tenir el codi d’entrada al número 10 de Downing, sempre si es fa cas de l’enquesta, la formació de Clegg ha caigut en un precipici. Dels 57 escons que va obtenir en els comicis del 2010, ara s’hauria de conformar amb 10. Els resultats són fatals per al partit que va donar confiança a Cameron per governar i aplicar polítiques impopulars de retallades en el sistema de protecció social. Així que l’experiència de la coalició, un fet inusual en la política britànica, hauria castigat precisament el partit petit, mentre que el gran aguanta el tipus millor que ningú hauria previst.

Clegg, que fins i tot no tenia assegurat el seu propi escó, també segons les enquestes electorals, passa per un mal moment, a anys llum de l’enlluernament que va provocar la seva aparició al panorama polític britànic del 2010, amb líders poc caracteritzats pel seu atractiu mediàtic. Ja quan va arribar al govern de vice primer ministre, l’efecte Clegg s’havia atenuat molt i ara semblaria apagat, gairebé acabat.

A partir d’avui, el Regne Unit s’enfronta a l’hora de la veritat, o com s’aventurava a dir un analista polític a la cadena BBC, al Regne Unit comença “la crisi” per formar un govern al més aviat possible. En l’horitzó el nou govern haurà de torejar la precarització d’una economia domèstica, mentre les dades macroeconòmiques són per a nota: 6% d’atur i creixement del 2,5% del PIB.

Els Michael Portillo del 2015

El sistema electoral del Regne Unit possibilita que el líder del partit es quedi fora del Parlament, encara que els seus siguin majoria a la cambra. Aquesta particularitat es deu al fet que els candidats són només caps de llista del seu districte i la formació que hi guanya s’apunta l’únic escó en joc. El fenomen s’ha batejat com el moment Portillo, ja que el 1997 el conservador ministre de Defensa de llavors, Michael Portillo, cridat a liderar la formació, va veure com la seva carrera política es tallava per sorpresa en perdre davant del desconegut candidat dels laboristes. Per als actuals comicis, els analistes tenien controlats fins a 75 districtes on la victòria penjava d’un grapat de vots i posaven el focus mediàtic en candidats que tenen molts números per ser els Michael Portillo del segle XXI. El líder dels liberals, Nick Clegg, no les tenia totes per revalidar l’escó de Sheffield Hallam, mentre que a un altre peix gros, Nigel Farage, al capdavant del UKIP, li auguraven problemes per aconseguir el de Thanet South.