Internacional 30/01/2020

Camí del Brexit: cronologia del laberint de sortida de la UE

El Regne Unit en surt aquest divendres, 1.317 dies després de celebrar el referèndum

Quim Aranda
3 min
La bandera britànica, onejant encara als afores de les institucions europees, s'abaixarà a la mitjanit d'aquest divendres, hora de Brussel·les, una menys a Londres

LondresEl Regne Unit abandonarà aquest divendres, a les 23.00 h, hora de Londres, la mitja nit a Brussel·les, la Unió Europea (UE). Es tancarà així un període, potser excepcional en la història britànica, de 47 anys i un mes de pertinença a un club que ha anat evolucionant enormement des de la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (1952) fins a la signatura del Tractat de Roma (1957) o els posteriors de Maastricht (1992) i Lisboa (2007), que modificava els dos anteriors.

La primera temptativa britànica d'unir-se a la llavors Comunitat Econòmica del Carbó i l'Acer va tenir lloc el 1961. Però aleshores el president francès, Charles de Gaulle, va vetar-hi l'accés. I no va ser fins a l'1 de gener del 1973 que la dita aleshores Comunitat Econòmica Europea (CEE) va acollir els britànics en el seu si. El Partit Conservador va apostar-hi fort, mentre que els laboristes es van mostrar menys entusiasmats. La discussió sobre si quedar-s'hi o sortir-ne va continuar sacsejant la vida política de Westminster, i el 1975 va tenir lloc el primer referèndum sobre Europa, aleshores una unió molt menys nombrosa, sofisticada i, tal vegada, burocratitzada que ara. Mentre que els tories havien impulsat la integració a la CEE, el plebiscit va ser fruit de la promesa electoral dels laboristes en les eleccions que van guanyar l'octubre del 1974.

Així, el 5 de juny del 1975, el 67% dels britànics van donar suport a la continuïtat. Però molts canvis des de llavors, el camí cap a una integració cada cop més política, que incomodava una part poderosa de l'elit conservadora, i, com a esclat final, la crisi financera del 2008 i la de l'euro i l'austeritat esdevinguda en austericidi que es va imposar arreu seguint la doctrina alemanya –fins i tot també al Regne Unit pel govern conservador de David Cameron sorgit de les eleccions del 2010– van acabar donant carta de veracitat a molta propaganda anti-UE que, des del primer dia de la integració del Regne Unit, l'anava soscavant.

El que segueix a continuació és una molt breu cronologia des del moment en què el llavors primer ministre conservador, David Cameron, va anunciar que donaria als seus conciutadans l'oportunitat de tornar-se a pronunciar sobre la pertinença a la UE. En un acte de gran ingenuïtat i inexperiència política, el premier va creure que totes les seves retallades de drets i beneficis socials no tindrien cap càstig per part de l'electorat. L'aliança de l'elit euròfoba que va assenyalar Brussel·les com la responsable dels mals de les classes menys afavorides va acabar desencadenant el gran terratrèmol. Són sis dates clau, però en un procés tant tortuós com improvisat com aquest podrien haver-n'hi moltes més.

23-01-2013 / S’obre la caixa dels trons

El primer ministre, David Cameron, promet un referèndum sobre la Unió si guanya les pròximes eleccions. Traspassa així un problema intern dels tories, amenaçats pels euròfobs de Nigel Farage, i rep un càstig que va més enllà, per anys d’austeritat.

23-06-2016 / Salta la banca contra pronòstic

Les enquestes s’equivoquen i guanya la demagògia del “Recuperem el control”, la demonització dels estrangers i la culpabilització de la UE com a personificació de tots els mals dels més desposseïts. Es desencadena una tempesta sense precedents en aigües mai no explorades.

Theresa May signa la demanda de sortida del Regne Unit de la Unió Europea, el 28 de març del 2017

28.03.2017 / S’activa l'article 50

Theresa May, relleu de David Cameron, signa la carta amb què invoca l’article 50 dels Tractats de la UE i anuncia que el Regne Unit en sortirà, després de la signatura del pacte de divorci, dos anys després, el 29 de març del 2019. La data, però, no s’acomplirà.

08.06.2017 / May perd la majoria absoluta

Theresa May avança eleccions per consolidar una prou curta majoria absoluta i poder fer i desfer mentre negocia l’acord de sortida. La perd i queda en mans dels rebels del seu partit i dels unionistes nord-irlandesos. Després de tres intents i moltes humiliacions, no se’n surt.

23-06-2019 / Churchill reencarnat

Boris Johnson, un Churchill reencarnat, segons es veu a si mateix, es escollit nou primer ministre en substitució de May. Promet per sobre del seu cadàver que el 31 d’octubre el Regne Unit sortirà de la UE. Tampoc se’n surt, i és forçat a demanar-ne una tercera pròrroga.

12-12-2019 / Johnson obté la gran majoria

Johnson culpabilitza el Parlament d’obstaculitzar “la voluntat del poble”, expressada en el referèndum del Brexit, i força eleccions anticipades. Obté una majoria aclaparadora i acaba amb les esperances de la meitat del país d’un nou plebiscit.

stats