Colòmbia teixeix la integració dels guerrillers de les FARC

BogotàEn una escola de disseny d’una zona benestant de Bogotà, cinc dones aprenen la delicadesa de l’alta costura. La Rudy fa aplicats de tela sobre tela, l’Araceli repunta el coll d’una camisa i la Rosa prepara la màquina de cosir per començar a fer una brusa blanca, que simbolitza -com elles- la pau d’un país que encara la fi d’un conflicte de cinc dècades. No parlen gaire del seu passat, però saben que entre elles hi ha de tot: víctimes i desmobilitzades dels grups armats. Elles s’anomenen supervivents.

“Tenim molt clar quin és el rol de cadascuna. Al principi ens vam explicar d’on veníem, però ara ja som una gran família. Hem fet una teràpia per superar l’imaginari i el dolor i ens ha ajudat a perdonar”, explica Rosa Zambrano, de 45 anys, amb els ulls a l’agulla i la naturalitat de qui ha entès que la guerra no té herois. “Després de conèixer el victimari comprens que tots som víctimes i llavors deixes de buscar culpables”.

La Rosa és d’un poble del sud de Colòmbia, però fa 14 anys que viu a la capital i la seva família té un taller de roba a Soacha, un barri poblat per desplaçats de tot el país. A ells els va arribar l’hora de marxar quan els paramilitars van arrabassar la zona de les FARC i van acusar els veïns de col·laborar amb la guerrilla. Ara, les seves filles l’ajuden amb el patronatge i el seu marit s’encarrega d’aconseguir els materials i de vendre els productes.

“Més que un aprenentatge és una forma d’integració i de conèixer-nos l’una a l’altra”, considera l’Araceli Álvarez, de 39 anys, amb unes arracades daurades en forma de cor i poques paraules: “No m’agrada recordar les coses dolentes”. Després de barallar-se una estona amb les puntes de la camisa de cotó blanc, es deixa ajudar per les dissenyadores María Luisa Ortiz i Laura Laurens, mentores del projecte Mestres Costurers, en què una desena de creadors -entre els quals la dissenyadora catalana Celia Vela- treballen amb actors del conflicte armat, indígenes i artesans a les instal·lacions de la universitat.

Moda involucrada

“No és una opció. És una necessitat del país i és molt important que nosaltres, els dissenyadors que tenim renom, mostrem que treballar junts és possible”, afirma Laurens, de 34 anys, que ja ha encarregat a una de les dones una part de la seva propera col·lecció. Amb la firma imminent d’un acord definitiu de pau entre el govern de Juan Manuel Santos i les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), que negocien a l’Havana fa quatre anys, el país haurà d’integrar milers de persones que viuen amb el fusell penjat des de l’adolescència. “Hem promogut el projecte de manera cautelosa perquè s’ha d’anar a poc a poc, però és important fer-ho des de la universitat”, explica Sandra Merchán, directora de l’escola LCI Bogotá per al projecte, que també té inversió privada i que no oculta les dificultats: “La pau és un procés i no podem pretendre que ja està fet”.

Quan no és a classe, l’Araceli treballa al taller de l’Ederlidia Garizao, pionera en reintegració des que va sortir de les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), paramilitars, fa més o menys una dècada i que fins l’any passat no va acabar el procés de reintegració a través d’un organisme del govern que actualment té més de 26.000 casos en marxa. En els pròxims mesos, quan les FARC deixin les armes, milers de guerrillers hauran de fer el procés de passar a la vida civil. Primer investiguen el passat dels excombatents, que després entren en una fase de socialització que inclou des de suport psicològic fins a aprenentatge d’un ofici. “És molt interessant perquè jo havia estudiat només tall i confecció, però no alta costura. Una no sap com és realment el detall o que part de la feina s’ha de fer sempre a mà”, exclama aquesta impulsora d’un estudi que funciona fa set anys amb exguerrilleres i exparamilitars, que ja té experiència en disseny però que està a punt de fer un pas endavant.

Pau duradora

Al taller de l’Ederlidia, per exemple, es fabriquen les peces de roba de Paloma y Angostura, una empresa de “moda sostenible per al postconflicte”. Per a Pablo Restrepo, de 26 anys i fundador de la marca, els joves s’han d’involucrar perquè la pau no es pot deixar només en mans del govern i de les FARC. “Si ho fem entre tots, segurament aconseguirem el que busquem: una pau sostenible”, assegura.

La Rudy Paya, de 25 anys, també parla poc, però està concentrada en la seva camisa blanca durant un exercici del curs amb què es prepara per ser una costurera de primer nivell. Amb aquesta peça interpreta la seva versió de la pau. Ella fa papallones i flors amb teles setinades, més o menys brillants, blanques i que donen cos i textura a la roba. Va arribar a Bogotà amb 17 anys i no explica d’on ve: “Mai havia tingut l’oportunitat d’anar a la universitat, però faig papallones perquè per a mi signifiquen delicadesa i llibertat”.