16/09/2012

Comiat a la Catedral

3 min
La vídua, Carol Armstrong, tirant divendres les cendres a l'Atlàntic.

Colom va descobrir Amèrica, Elcano va ser el primer a fer la volta a la Terra, Gagarin el primer a orbitar-la i Armstrong el primer a trepitjar la Lluna.

Quan ningú ja no recordi el nom dels reis que van contractar-los, ni dels científics que van permetre les seves descobertes, els seus noms continuaran fixats en la història amb la força inesborrable que només assoleixen els primers que arrisquen la vida en un viatge del qual la seva generació creu que no tornaran. Viatges únics, perquè amb ells s'estrena tota la humanitat.

I tot i així, Neil Armstrong (1930-2012) no tindrà una tomba on ser honorat. En coherència amb una vida viscuda en la més absoluta discreció, va deixar escrit que volia ser incinerat i que les seves restes descansessin en la profunditat de l'oceà Atlàntic, en un punt que no seria revelat. I així ha sigut. Abans-d'ahir, la seva vídua, Carol, va tirar l'urna al mar des de la coberta del vaixell USS Philippine Sea .

Armstrong era pilot de combat de la Navy quan va ser escollit, el 1962, per formar part d'una llegendària tongada d'astronautes. L'ofici tot just s'acabava d'inventar. L'any abans el rus Iuri Gagarin s'havia convertit en el primer home que orbitava la Terra, i els Estats Units van decidir que la Unió Soviètica no els arrabassaria cap medalla més en la cursa de l'espai. El president Kennedy va formular l'objectiu d'anar i tornar de la Lluna abans de deu anys. Però quines virtuts havia de tenir el pilot d'una nau espacial? Michael Collins, amic i company de la Navy, que acabaria acompanyant Armstrong a l'Apol·lo XI, va escriure: "Havia de ser un amant del perill? Una mena de torero? Un escalador? Un submarinista de profunditats? Finalment van triar pilots de proves que ja haguessin tripulat màquines de volar complexes".

I entre els pilots, l'escollit per a la missió del juliol del 1969 va ser Armstrong. Tenia la sang freda necessària. Mentre descendia sobre la Lluna, va haver de triar a ull nu un espai pla, lliure de cràters que poguessin fer bolcar la nau, i se li acabava el combustible. A Houston hi havia "un grapat de gent que s'estava posant blava", en expressió de la sala de control. Deia Collins: "Era un decidit consumat. Mai arrogant, mai un crit. Només el silenci si alguna cosa no li agradava".

Armstrong, Aldrin i Collins van tornar a la Terra, on van ser homenatjats als cinc continents. Però Armstrong es va espolsar el confeti i va apagar els focus sobre la seva vida, aleshores i per sempre més.

Era un militar entrenat per entendre que la feina era complir una missió ordenada per la superioritat. El vol de l'Apol·lo XI no representava sinó una missió en equip de la qual ell era el comandant, amb un esgotador pla de vol que calia complir al segon per no morir. Mai no es va deixar festejar per cap partit polític ni per cap anunciant, i rarament va concedir entrevistes. Va dir al 60 minuts de la CBS: "Em costava entendre que els meus companys em miressin de manera diferent de com em miraven mesos abans del viatge".

Malgrat que va col·locar la bandera del país a la Lluna, les seves inoblidables paraules en posar-hi els peus no van exsudar patriotisme, sinó humanitat: "Del darrer graó de l'escaleta fins a la superfície no hi havia més que un petit pas, i vaig pensar que, al mateix temps, allò era molt gros per als milers que ho havien fet possible, i vaig pensar també en tanta gent que ni tan sols tenia res a veure amb el projecte. O sigui que va ser una simple correlació de pensaments".

Amèrica recordarà sempre l'heroi perquè Neil Armstrong va ser el protagonista d'una fita que va permetre tancar feliçment i amb unitat una dècada tràgica de magnicidis i enfrontaments racials. I perquè adora competir. I guanyar, esclar. I confirmar, amb llegendes com les de l'Apol·lo XI, allò que senten dir a casa des de petits i a cada discurs de cada president: que són el país més gran de la Terra.

stats