Cop d’efecte

L’últim acte de les negociacions entre Londres i Brussel·les comença amb un cop d’efecte. La UE ha donat un cop de puny sobre la taula però -no ens enganyem- les cadires són a lloc, les prioritats de la negociació continuen clares i la necessitat d’arribar a un acord es manté intacta. Brussel·les ha volgut deixar clar que les regles de joc no es poden canviar a mitja partida. Però no hi ha hagut cap mutis. Només un cansament profund que afecta fins i tot els tradicionals aliats de les tesis britàniques. La confiança dels Vint-i-set en Boris Johnson està en mínims històrics i el temps s’esgota. Tothom confia en “el túnel”, en l’opacitat d’aquesta última fase negociadora sense guió però amb la pressió de l’acord, encara que la guàrdia pretoriana de Downing Street encapçalada per Dominic Cummings i el negociador David Frost el vulguin fet a mida. El Brexit ha transformat l’escena política britànica, també l’europea. Ha sigut davant de les vel·leïtats de Johnson que la UE s’ha mostrat capaç de traçar límits, mantenir la unitat i mostrar un cert orgull.