Daltabaix a Alemanya d’un dia per l’altre

Alguna cosa havia de passar. Érem cada cop més els que ho pensàvem a finals de l’estiu del 1989. Però miràvem més Moscou que no pas Berlín. La cadena d’un milió de persones travessant Lituània, Letònia i Estònia el 23 d’agost ens deia que les escletxes de la unitat soviètica eren potser esquerdes profundes. Però el 10 de setembre els símbols van deixar pas als fets: Hongria i Àustria van obrir la frontera, van tallar els filats espinosos, i milers de suposats turistes alemanys de la República Democràtica Alemanya (RDA) van córrer a travessar la frontera. Semblava que Budapest i Moscou duien la iniciativa. I, mentrestant, què passava al Berlín Est? Semblava que allà no es movia res. En canvi, a la ciutat alemanya de Leipzig hi va haver el 9 d’octubre la protesta més contundent que es recordava des de l’ocupació soviètica. La situació s’acostava al límit i les males cares del president de la RDA, Erich Honecker, i del seu politburó a la tribuna commemorativa dels 40 anys de la fundació d’aquest estat comunista reflectien el que s’acostava. Amb tot, els periodistes que informàvem sobre l’Europa de l’Est, influïts per transicions com l’espanyola, pensàvem que passaria una cosa semblant a la RDA. Cau Erich Honecker i les mirades es focalitzen en Hans Modrow i Günter Schabowski, dos reformistes del SED, el partit dels comunistes de l’Est. I em poso a esperar el nomenament de Modrow com a primer ministre, cita que estava anunciada per a l’11 de novembre. Poc s’imaginava el reformista de Dresden que quan seria investit ja faria 48 hores que el Mur de Berlín hauria caigut.

Mentrestant, a Budapest, preparant un reportatge sobre els canvis democràtics a Hongria, la direcció de TV3 vol que aprofiti que soc a la capital hongaresa per informar sobre una visita oficial del llavors president espanyol, Felipe González, al país. És 8 de novembre i la Blanca, una amable funcionària de l’equip presidencial, informa els periodistes que un milió de persones són al centre de Berlín Est, que no sembla que Gorbatxov tingui previst dissoldre la concentració i que Felipe González vol parlar amb nosaltres, però sense càmeres ni blocs de notes. I, efectivament, un Felipe González exultant ens anuncia el final del comunisme a Europa i el triomf de la socialdemocràcia.

Hans Modrow va perdre les eleccions del 18 de març del 1990, les últimes de la RDA, guanyades per la CDU oriental. Günter Schabowski compliria tres anys de presó per la seva “responsabilitat moral” en les morts que hi va haver al Mur i als filats fronterers. I Erich Mielke, el cap de la Stasi -la policia política de la RDA- s’enriquiria venent exemplars de les seves memòries. L’1 d’octubre del 1990 Berlín Est acull els actes de reunificació d’Alemanya, i ens fan arribar als periodistes l’anomenat Tractat dos més quatre -per la reunificació del país- i el de la retirada de les unitats d’ocupació. Tot plegat, dins una carpeta que ens va lliurar la llavors viceportaveu del govern: una jove somrient que es deia Angela Merkel.