PeriodistaDavant la crisi, disgregació. Una vegada més, la capacitat de reacció de la Unió Europea en l'emergència d'un coronavirus en fase expansiva ha sigut lenta i descoordinada. El contagi va arribar a l'Europa comunitària en fases diferents i la resposta governamental, a cadascun dels països afectats, es va convertir en un campi qui pugui. Un patchwork de mesures nacionals, de replegament i de falta de solidaritat: des de la prohibició temporal d'exportar a la resta de socis mascaretes i altre material sanitari decretada per algun govern, fins a la falta d'acord per aprovar mesures fiscals que contribuïssin a limitar l'impacte del coronavirus, frustrat per la negativa d'Alemanya i dels països nòrdics.
L'ombra de la crisi de l'euro es torna a fer present, i no només pels efectes econòmics i financers de la pandèmia, sinó per la incapacitat d'entendre que qualsevol desafiament que amenaça l'estabilitat d'un estat membre és, al cap i a la fi, un desafiament a l'estabilitat de tota la Unió. La història es repeteix.
Control de les fronteres
Com ja va passar també a l'estiu del 2015, l'Europa de la lliure circulació torna a ser la primera sacrificada. El replegament s'imposa a l'agenda política. En els primers dies del contagi, va ser l'extrema dreta xenòfoba, a França, Alemanya o Itàlia, qui va parlar ràpidament de recuperar el control de les fronteres. Marine Le Pen va carregar explícitament contra "la religió" de l'Europa de Schengen i va exigir la reinstauració d'unes fronteres que protegeixen als ciutadans "sigui quina sigui la situació", és a dir més enllà del coronavirus. També Alternativa per a Alemanya es va apuntar a criticar “el dogma” de la lliure circulació com a part de l'argumentari per alimentar la idea de l'amenaça exterior.
Aquesta setmana, però, Àustria ja ha introduït els controls fronterers. Eslovènia va anunciar que tancava la frontera amb Itàlia durant la cimera per videoconferència de dimarts, on els líders europeus pretenien donar la imatge d'una mínima coordinació. Alguns estats membres han restringit o prohibit l'arribada de passatgers dels països comunitaris amb un índex més alt de contagis.
La Comissió insisteix que els controls a les fronteres no tenen justificació, però, una vegada més, l'executiu comunitari sent que les seves competències limitades –aquest cop en matèria de salut– els deixen lligats de mans i peus davant els estats membres. En realitat, Brussel·les ha sigut incapaç de mostrar fermesa política ni tan sols davant un desafiament directe com l'anunciat per Donald Trump, que ha prohibit unilateralment els viatges d'Europa als Estats Units durant trenta dies. Les institucions europees es van limitar a un tebi comunicat conjunt de “desaprovació”.
La web de Politico, una de les publicacions més llegides entre el funcionariat de Brussel·les, publicava aquesta setmana la carta de l'ambaixador italià davant la UE, Maurizio Massari, que reclamava ajuda europea per al seu país. “Només la Xina ha respost” positivament, es lamentava Massari, i això “no és cap bon senyal pel que fa a la solidaritat” entre socis comunitaris.
