Descordar

Va començar amb un petó. Gairebé sempre comença amb un petó. L’Ella i en Tsiki eren al llit, només es tocaven amb la llengua, i de sobte ella va notar una punxada.

“T’he fet mal?”, li va preguntar en Tsiki. I quan ella va negar amb el cap, ell de seguida va afegir: “Tens sang”. Era veritat: tenia sang a la boca. “Em sap greu”, va dir en Tsiki, i va arrencar a córrer cap a la cuina, on va emprendre una cerca frenètica, va treure les glaçoneres del congelador i les va colpejar contra el taulell. “Té -va dir, allargant-li un glaçó amb una mà tremolosa-, posa-te’l al llavi. Estroncarà l’hemorràgia”. En Tsiki sempre havia tingut traça en aquelles coses. A l’exèrcit havia estat infermer. També era un guia turístic qualificat. “Em sap greu -va repetir, empal·lidint-. Et dec haver mossegat. Ja m’entens: endut per la passió.

“No ateixi -ella li va dedicar un somriure amb el glaçó enganxat al llavi inferior-. No ha ahà re ”.

Però era mentida, per descomptat. Sí que havia ahà alguna cosa. No passava cada dia que la persona amb qui vius et faci sang, i que després et menteixi i et digui que t’ha mossegat, encara que tu hagis notat clarament una punxada.

Després d’aquell episodi, a causa del tall, no es van fer petons durant uns quants dies. Els llavis són una part molt sensible del cos. I més tard, quan ja es podien fer petons, van haver d’anar amb molt de compte. Ella intuïa que li amagava alguna cosa. I una nit, aprofitant que ell dormia amb la boca oberta, li va introduir el dit amb molta cura per sota la llengua... i la va trobar. Era una cremallera. Una cremallera minúscula. Però quan la va estirar, el seu Tsiki es va obrir com una ostra i a dins hi havia en Jurgen. A diferència d’en Tsiki, en Jurgen tenia una pera al mentó, unes patilles meticulosament afaiçonades i un penis sense circumcidar. L’Ella el va observar mentre dormia. Procurant no fer gens de soroll, va doblegar l’embolcall en forma de Tsiki i el va amagar en un armari de la cuina, darrere el cubell de les escombraries, on guardaven les bosses.

La vida amb en Jurgen no era fàcil. El sexe era fantàstic, però bevia molt i, quan s’entrompava, armava uns escàndols de por i es ficava en tota mena de situacions enutjoses. Per acabar-ho d’adobar, li agradava fer-la sentir culpable perquè ella havia estat la raó per la qual en Jurgen havia marxat d’Europa per anar a viure allà. Cada vegada que en aquest país passava una cosa dolenta, tant si era a la vida real com a la televisió, ell li engegava: “Mira en què s’està convertint el teu país”. El seu hebreu era molt pobre i aquell teu sempre tenia un to de retret. Als pares d’ella, en Jurgen no els queia gens bé. La mare, que d’en Tsiki, en canvi, n’estava molt, l’anomenava “Jurgen el delicat”. El pare, per la seva banda, sempre li demanava per la feina, i en Jurgen reia entre dents i li contestava: “La feina és com el bigoti, senyor Shviro. Fa molt que va passar de moda”. Resposta que ningú no trobava divertida, i encara menys el pare de l’Ella, que encara duia bigoti.

En Jurgen va acabar marxant. Se’n va tornar a Düsseldorf a dedicar-se a la música i a viure dels subsidis. En aquest país no podria ser mai cantant, deia, perquè li criticaven l’accent. Aquí hi havia molts prejudicis. Els alemanys no queien bé. L’Ella pensava que aquella música tan estranya i aquelles lletres tan kitsch tampoc no el portarien gaire lluny a Alemanya. Havia escrit una cançó sobre ella. Es titulava Deessa i parlava del sexe que tenien al trencaonades, i deia que, quan ella s’escorria, era “com una onada que trencava contra les roques”, i cito textualment.

Sis mesos després que en Jurgen se n’hagués anat, l’Ella buscava una bossa de les escombraries i va trobar l’embolcall d’en Tsiki. Potser s’havia equivocat trencant la cremallera, pensava. Potser sí. Amb aquestes coses fa de mal dir. Aquell vespre mateix, mentre l’Ella es rentava les dents, va tornar a pensar en aquell petó, en el mal de la punxada. Es va netejar la boca glopejant molta aigua i es va mirar al mirall. Encara tenia una cicatriu i, quan la va observar amb deteniment, es va veure una petita cremallera sota la llengua. Indecisa, la va toquerejar mentre intentava imaginar-se com seria per dins. Es va sentir molt esperançada, però també una mica amoïnada, sobretot per les pigues a les mans i per un cutis ressec. Potser tindria un tatuatge, va pensar, d’una rosa. Sempre n’havia volgut tenir un, però li havia faltat coratge per fer-se’l. Pensava que li faria molt mal.