ÀFRICA

Dies i dies sota terra a Sud-àfrica per la febre de l’or clandestí

Milers de persones es guanyen la vida al país amb la mineria il·legal, una indústria fosca i perillosa

Després de tres dies sencers sota terra, Dixon Lupahla i el seu company de torn arriben al poblat amb tot el que han tret de la mina. Han deixat la roca picada als nois que treballen separant l’or de la resta del conglomerat i caminen amb pressa cap a les barraques on viuen per rentar-se i descansar amb les seves famílies. Tenen els ulls vermells i la pell i la roba plenes de pols blanca de l’explotació abandonada on baixen a buscar or. “Som de Zimbàbue, i treballem en aquesta mina des del 2008”, diu a l’ARA Lupahla, que té 36 anys i va començar a dedicar-se a la mineria artesanal quan encara vivia al seu país.

No està sol. Milers de persones, la majoria immigrants il·legals de països veïns com el mateix Zimbàbue, Moçambic o Lesotho, es guanyen la vida a Sud-àfrica amb la mineria il·legal, una indústria extremadament perillosa i sovint associada a la violència, que mou cada any milions d’euros al país.

Risc laboral i violència

Coneguts com a zama zamas -que podria traduïr-se com “els que proven sort” en llengua zulú-, els miners clandestins obren sovint els informatius a Sud-àfrica, quasi sempre per ensorraments i altres tragèdies associades a les condicions laborals o a causa d’enfrontaments de vegades mortals entre grups rivals, amb màfies que els roben el material o amb la policia o la seguretat privada de les mines operatives on entren a treballar sense permís. I és que, segons diversos experts i persones relacionades amb el sector consultats per l’ARA, els zama zamas s’organitzen i actuen de maneres molt diverses. En alguns casos els miners són el graó més baix de grups de delinqüència organitzada que tenen armes de foc per defensar-se i atacar grups rivals, i fins i tot explosius per volar les roques sota terra. Alguns zama zamas treballen en connivència amb personal corrupte de les empreses mineres, que els permeten extraure or de part de les explotacions en què treballen a canvi de diners o matèria primera.

Lupahla i els seus companys formen part de la modalitat més autònoma i flexible. En paraules de David van Wyk, investigador de la fundació Bench Marks, que combat les injustícies socials al món de les mines, aquest tipus de zama zamas són els únics capitalistes de veritat de tot el sector: es guanyen la vida sense dependre de ningú, sense més suport que les seves habilitats i els immensos riscos que prenen. “Després de tres dies sota terra podem arribar a guanyar, si tenim sort, entre 8.000 i 10.000 rands [entre 510 i 630 euros al canvi actual] per als dos”, diu Lupahla, que parla també de la dificultat de la tasca que fan. “De vegades has d’estirar-te a terra i arrossegar-te com una serp per poder avançar”. També recalca que durant dies han de dormir a l’interior d’aquestes mines abandonades, on s’emporten aigua i menjar per sobreviure. “Hi ha zones on fa massa calor i no es pot entrar. Quan sents que l’oxigen disminueix saps que és perillós i no hi has d’entrar”, declara.

A més de llogar vigilants per evitar robatoris quan surten a la superfície, els nois que baixen a la mina tenen un acord amb els encarregats de separar l’or de la resta de roca.

Un procés artesanal

Amb diverses tècniques artesanals, els triadors extrauen l’or del conglomerat i l’entreguen als miners que l’han portat de l’explotació. A canvi, els triadors tenen dret de quedar-se el que queda del conglomerat. Repeteixen el procés i tornen a processar el material, del qual obtenen l’or que no s’havia pogut separar en la primera passada. El procés comença quan els miners procedents de l’explotació els deixen el material que han portat a la superfície, normalment sacs “d’uns 10 o 15 litres” de roca picada, que els triadors trituren amb maces i altres objectes fins a convertir la matèria en una grava fina. Aquesta grava fina la posen després dintre d’uns cilindres metàl·lics col·locats sobre dos bastons clavats a terra. A la grava s’hi afegeix aigua, altres substàncies i unes boles metàl·liques similars a les de jugar a petanca. Amb una maneta soldada en un dels costats, es fa rodar el cilindre perquè les boles triturin la grava fins a convertir-la en una pasta, que passa a la següent fase del procés. Sobre uns taulells de pedra inclinats hi ha desplegades unes estoretes de bany. Els triadors tornen a barrejar la pasta amb aigua i l’aboquen sobre el taulell. L’aigua va caient en un recipient col·locat a terra seguint la inclinació del taulell, però les partícules d’or es queden enganxades a les línies horitzontals del relleu de l’estora.

Un noi de Moçambic de 20 anys fa donar voltes sense parar a un d’aquests cilindres. El jove, que prefereix no dir el seu nom, confessa que els venedors es desplacen al poblat per comprar l’or, que aquí el processen a uns preus molt més baixos que al mercat legal. Són aquests intermediaris, que revenen el metall preciós a petits comerciants registrats, els que introdueixen l’or dels zama zamas al mercat legal. En un dia exitós aquest jove moçambiquès obté aproximadament un gram d’or de les restes de la primera tria, pel qual li paguen uns 450 rands -uns 28 euros.