ANÀLISI

Diners a canvi de control

Paguem però que ho facin uns altres. Aquesta ha sigut la resposta de la Unió Europea a l’anomenada “crisi dels refugiats”. Sota el títol d’Agenda Europea de Migració, el maig del 2015 la Comissió Europea va proposar una sèrie de mesures per acabar amb el que definia com “la misèria humana creada pels qui exploten els migrants”. Aquest document establia com a prioritària la cooperació amb tercers països per abordar conjuntament les causes de l’emigració. Els acords de la UE amb Turquia (març del 2016) i després amb el Níger, Nigèria, el Senegal, Mali i Etiòpia (juny del 2016) són la concreció d’aquest enfocament.

L’essència dels acords és condicionar l’ajuda al desenvolupament, els acords comercials i una política de liberalització de visats a la cooperació amb la UE en matèria de control migratori. En poques paraules, són una promesa de diners a canvi de control. No és res de nou, de fet. El 2011 la Comissió Europea ja insistia en la necessitat d’un diàleg regional i bilateral entre països d’origen, trànsit i destí. Diferents estats membres, entre ells i de manera pionera Espanya, fa anys que signen acords bilaterals en aquesta mateixa direcció. La diferència és que ara s’estan duent a terme a escala de la UE i que l’intercanvi s’entén no només com a incentiu, sinó també com a manera de penalitzar els que no hi col·laborin.

Què busca la UE amb aquests acords? La primera gran qüestió és la readmissió dels immigrants sense papers als països d’origen i trànsit. La segona té a veure amb l’externalització del control migratori, és a dir, que altres controlin per nosaltres les fronteres. Això es tradueix en el desplegament de forces policials i militars, en deportacions massives lluny de la frontera i, cada vegada més, en la implicació dels governs d’origen i trànsit en l’anomenada “lluita contra els traficants”. El llarg historial d’acords entre Espanya i diversos països africans, però sobretot amb el Marroc, demostra que l’externalització del control fronterer és més efectiva: perquè és més fàcil evitar que arribin que no retornar-los un cop a dins, i per la impunitat amb què actuen aquests estats.

En els últims anys també s’ha externalitzat progressivament el deure de protecció internacional. L’acord amb Turquia és el més explícit: la UE es va comprometre a pagar 6.000 milions d’euros a canvi que Turquia acollís els refugiats en camí. En la cimera de Sevilla del 2002, Tony Blair va fer una proposta semblant que va ser rebutjada immediatament. Avui no hi ha discussió. Les “crisis” -aquest és l’argument- justifiquen “l’excepció”. Austràlia fa temps que hi recorre: des del 2001 subcontracta la detenció de sol·licitants d’asil en petites “illes presó” com Nauru. Les “plataformes de desembarcament” proposades en l’últim consell europeu van en aquesta mateixa direcció. Més enllà de si representen una violació del principi de non-refoulement, el model australià planteja greus dubtes sobre les condicions de vida i les garanties dels procediments d’asil en aquests centres offshore.

També al Mediterrani

Finalment, en els últims mesos assistim a una última forma d’externalització, aquesta vegada de les operacions de rescat al Mediterrani central. Es va posar en evidència amb la causa contra el vaixell de Proactiva Open Arms, acusat de no haver col·laborat amb la guàrdia costanera líbia. Entrenada i finançada per la UE, i molt especialment per les autoritats italianes, el paper de la guàrdia costanera líbia és de recerca, rescat i retorn. La seva funció és fer justament el que un vaixell europeu no pot fer legalment, és a dir, retornar migrants a Líbia, un país on segons les mateixes Nacions Unides se’ls exposa a un risc real de tortura així com de violació dels drets més fonamentals. Si ho fessin, els vaixells europeus incorrerien en una violació del principi de non-refoulement. ¿Però és que lliurar els migrants a la guàrdia costanera líbia, tal com es demanava al vaixell de l’Open Arms, no és una forma indirecta de fer el mateix?

Recentment, Viktor Orbán defensava el control de fronteres com l’única manera de salvar la crisi política que viu Europa: “Si defensem les nostres fronteres -deia el primer ministre d’Hongria- el debat sobre la distribució dels migrants deixarà de tenir sentit, perquè ja no podran entrar”. De la mateixa manera, l’externalització del control fronterer, de l’asil i del rescat busca resoldre fora de les fronteres europees allò que no es pot resoldre a dins. Per dos motius: per ser objecte de disputa entre institucions europees, estats membres, ciutats, ONGs i societat civil, i perquè les mesures proposades sovint contradiuen la legalitat internacional i europea.

Etiquetes