Emili J. Blasco: “El chavisme no durarà sempre però encara li queda corda”

Emili J. Blasco és un periodista de llarga trajectòria. Ha sigut corresponsal del diari Abc a Washington, Londres i Berlín. Al llibre Bumerán Chávez exposa els fraus que, segons ell, han portat Veneçuela al col·lapse.

Per què diu vostè que el chavisme és un gran engany?

El chavisme va invertir en les classes populars i ha quedat aquesta imatge d’orientació social, de govern amic dels pobres, que és un engany. Precisament, qui més pateix ara la crisi que hi ha a Veneçuela són les classes populars. Bona part dels ingressos del petroli tenen un destí electoral, de caritat, en lloc de buscar realment una transformació social.

Fins a quin punt la situació econòmica és insostenible?

Jo no crec que s’arribi a una fallida, ja que el petroli garanteix els ingressos i així es trampeja el dia a dia. Si la pregunta és si les classes que pateixen més sortiran al carrer i faran una revolta, la resposta és que no ho sé. El chavisme sap quins són els barris més conflictius i cuida les necessitats bàsiques en aquests llocs.

Però Maduro no és Chávez…

La personalitat de Maduro està qüestionada, no té la capacitat de lideratge que tenia Chávez. Però dins del chavisme hi ha diferents sensibilitats i es pot buscar un recanvi sense que sigui la fi del chavisme. No veig una vida curta per al chavisme. No durarà sempre, no estarà sempre al poder, però encara li queda corda.

¿Com afecta a Veneçuela la normalització de relacions entre els EUA i Cuba?

Potser a mitjà o llarg termini la situació econòmica a l’illa millorarà però, de moment, per a Cuba encara és important el petroli veneçolà. Però passa que, amb la nova relació amb Washington, Cuba ja no pot criticar tan obertament els EUA i per estendre el missatge castrista potser haurà de fer servir Veneçuela.

¿Es pot preveure un acostament com el dels EUA i Cuba a Veneçuela?

Crec que no, Obama respon a les pressions del Congrés, i les represàlies com les de l’any passat contra funcionaris veneçolans van en aquest sentit. Però a Washington no hi ha una estratègia clara, potser perquè és difícil. Tot i que ara sembla que els EUA pressionen menys Veneçuela.

Caracas i Madrid viuen en una crisi de relacions permanent. Per què?

A Veneçuela li interessa tenir enemics externs, és una manera de guanyar pes. A vegades són els EUA, a vegades és Espanya. Quan el PP arriba al poder el 2011, Rajoy li fa saber a Chávez que ell no és Aznar. I amb la crisi econòmica, Veneçuela li recomana a Rajoy que es moderi per no posar en perill el comerç i les inversions. Però la comunitat internacional és cada cop més crítica amb Veneçuela, ja que cada cop hi ha més circumstàncies que no pot admetre, i Espanya ha seguit aquesta tendència.

Vostè denuncia opacitat a Podem sobre les seves relacions amb Veneçuela…

Podem sempre ha estat a la defensiva amb el tema de Veneçuela. Saben que l’electorat que poden guanyar no veu bé coses que passen en aquest país. Al llibre publico documents de la fundació prèvia a Podem, el Centre d’Estudis Polítics i Social (CEPS), que diuen coses criticables: admeten que hi hagi escoltes il·legals a l’oposició veneçolana, aconsellen amagar la malaltia de Chávez… A més, al llibre exposo el grau d’implicació de Veneçuela en el narcotràfic o en Hezbol·lah… I la pregunta és: aquesta gent de la fundació no ho sabia?

¿Fins a quin punt Podem és el representant del chavisme a Espanya?

Gran part del plantejament que té el chavisme és el que té Podem: crea una línia divisòria dins de la societat, entre rics i pobres. A Veneçuela, les classes més desafavorides són el 60% de la població i Chávez sabia que, si aconseguia que tots votessin per ell, guanyaria. És un plantejament exportat també a països com Bolívia.

¿I aquest és el model que busca per a Espanya?

Aquí el problema és com crear una confrontació. Econòmicament és difícil, ja que la classe mitjana és molt gran. Sí que amb els indignats i la crisi han sorgit alguns elements nous de confrontació: primer va ser a l’entorn dels joves i després va venir això de la casta, dels polítics.

En el llibre tens un record per l’Ignasi Pujol…

Vaig ser el periodista que més a prop va tenir l’Ignasi a l’inici de la seva brillant carrera periodística. Sempre m’aixecava l’ànim veure el seu esperit de lluita i d’il·lusió per la professió. A tots ens agrada ser periodistes, però alguns ho saben exterioritzar! Amb el seu record vull reivindicar una nova generació de periodistes, ja que veure gent jove amb talent, com ell, entrant en la professió sempre és il·lusionant.