OBSERVATORI DE L’ÀSIA

Empresonats per a l’eternitat a l’Afganistan

L’exèrcit soviètic va envair l’Afganistan el desembre del 1979 per ressuscitar un règim comunista que agonitzava enmig de lluites fratricides entre faccions del Partit

L’exèrcit soviètic va envair l’Afganistan el desembre del 1979 per ressuscitar un règim comunista que agonitzava enmig de lluites fratricides entre faccions del Partit. S’iniciava així una guerra que s’allargaria deu anys i seria un dels factors decisius per a la caiguda de la Unió Soviètica. En l’estratègia de la Guerra Freda, la gerontocràcia soviètica encapçalada per Bréjnev va cometre un error fatal en creure que el peó afganès esdevindria un satèl·lit més de Moscou. Quasi un milió d’efectius soviètics van arribar a l’Afganistan i les pèrdues de vides humanes, tant en un bàndol com en l’altre, es van comptar per milers; més de 15.000 soldats soviètics, la majoria en edats compreses entre els 18 i els 20 anys, hi van perdre la vida. Aquests dies l’escriptora Svetlana Aleksiévitx ens ha recordat a Barcelona tota la dimensió de la tragèdia amb el seu llibre Els nois de zinc, que fa referència als taüts en què els soldats soviètics tornaven a casa.

Com en tota guerra, el pitjor són els desapareguts. Al final de la guerra, 417 soldats soviètics estaven desapareguts. La meitat eren russos, i l’altra meitat, ciutadans de les noves repúbliques independents. Només alguns van tornar. És el cas excepcional del soldat rus Nikolai Bistrov, que a finals dels noranta va reaparèixer convertit a l’islam amb el nom d’Islamuddin i com a guardaespatlles del comandant guerriller Ahmad Massud. Però la major part van continuar desapareguts. La Comunitat d’Estats Independents va establir una comissió de recerca dels desapareguts que va començar a funcionar als noranta, si bé els avenços més importants s’han produït els últims quinze anys.

Al capdavant de la comissió hi ha el carismàtic tinent general Ruslan Auixev, heroi de la guerra afganesa i expresident d’Ingúixia, que ha aconseguit aportar una mica de llum a les desaparicions. Aparentment la major part dels desapareguts van ser capturats i executats per la guerrilla -en aquella guerra no es feien presoners- per posteriorment ser enterrats en fosses, la localització de les quals és molt difícil de determinar. Però quan tothom pensava que aquest era el final de la història, Auixev i el seu col·laborador més proper, Aleksander Lavrentiev, van aconseguir localitzar-ne alguns vius i amb històries sorprenents, narrades recentment en el documental Empresonats per a l’eternitat del fotògraf rus Aleksei Nikolaiev. És el cas de Khakim Bakhretdinov, un soviètic uzbek que ara es fa dir Xeikh Abdul·lah. Va ser capturat el 1980 per la guerrilla amb una greu ferida al cap, es va recuperar, es va casar i va formar una família afganesa. Ara viu a Herat i té cura del museu local de la jihad. Encara és més sorprenent el cas del rus Serguei Krasnoperov, ara Nur Muhammad, que en ser capturat es va convertir a l’islam, es va casar, va tenir sis fills afganesos i ara és tècnic d’una central hidroelèctrica al centre del país.

Una recerca que corre pressa

Actualment es calcula que encara queden 250 soldats desapareguts. Lavrentiev té pressa per trobar-los. El pas del temps està deixant la comissió sense testimonis de la guerra, ja que l’esperança de vida a l’Afganistan és de poc més de 50 anys. Sense ells no serà possible descobrir les fosses on se suposa que descansen la major part dels soldats desapareguts. Quan se li pregunta a Lavrentiev si té sentit seguir buscant després de tants anys, sempre respon que li facin la mateixa pregunta a alguna de les 250 mares que encara tenen el fill desaparegut a l’Afganistan.