OBSERVATORI D’EUROPA

Endarrerir el Brexit

Ja som al març, el mes de la sortida formal del Regne Unit de la Unió Europea. I cada cop és més evident que la data del 29 de març ens aboca al pitjor escenari possible. Marxar d’aquí quatre setmanes significaria fer-ho sense acord perquè el Parlament britànic va rebutjar el 15 de gener les condicions negociades per Theresa May a Brussel·les. Els últims dies, la primera ministra, partidària del Remainabans del referèndum i defensora d’un Brexit dur des de Downing Street, ha començat a suavitzar posicions. Assegura que no revocarà l’article 50, però ja accepta que una pròrroga “curta” pot ser inevitable. A l’oposició, Jeremy Corbyn ha passat del Brexit sense alternativa a la possibilitat d’un segon referèndum. Pressionat per una part de les bases laboristes però, sobretot, per la sortida d’alguns diputats decidits a canviar aquest joc d’interessos polítics a curt termini que domina la polarització del Brexit, Corbyn ha començat a virar.

Han estat tres anys de caos polític en diferit i de polarització de l’electorat que dificulten qualsevol canvi de rumb. En aquest temps, la frustració a Brussel·les ha anat creixent en paral·lel a la indiferència dels europeus. Una enquesta de la Fundació Bertelsmann, publicada aquesta setmana, assegura que el 61% dels ciutadans de la UE a 27 estan convençuts que el Brexit no comportarà grans canvis al seu país. Els més pessimistes són els polonesos i els holandesos (aliats recurrents del Regne Unit a la UE), on un de cada tres diu que la Unió estarà pitjor sense els britànics.

Agenda atapeïda

Els Vint-i-set comencen a tenir la pròrroga coll avall, però amb condicions. “No acceptarem de cap manera una extensió [de l’article 50] sense un objectiu clar”, advertia Emmanuel Macron aquesta setmana. I això només estaria “justificat per una nova tria dels britànics”, deia el president francès en una compareixença conjunta amb la cancellera Angela Merkel, partidària de garantir “una solució ordenada”.

L’agenda comunitària està massa atapeïda els pròxims mesos per quedar atrapats en una negociació inacabable amb un govern cada cop més debilitat. Endarrerir la data de sortida formal pot acabar afectant, a més, les eleccions europees del maig, sobretot la redistribució dels escons britànics que ja s’havia fet entre estats membres. Des de les institucions europees s’insisteix que si, entre el 23 i el 26 de maig, el Regne Unit encara és formalment membre de la UE, haurien de celebrar també eleccions europees. L’última cosa que voldrien a Brussel·les és sortir a dir als britànics que no tenen dret a participar en unes eleccions mentre, alhora, intenten aconseguir mobilitzar l’electorat europeista. Ja hi ha prou contradiccions en el debat polític europeu per afegir-ne de noves. El dubte és: què passaria si els britànics decidissin no participar-hi?, com afectaria això la legitimitat de la futura Eurocambra? També hi ha incomoditat per com la continuïtat temporal del Regne Unit podria trasbalsar els equilibris polítics i les negociacions per renovar el lideratge al capdavant de les institucions comunitàries.

A Brussel·les aquesta pròrroga -fins i tot si és lògica i inevitable a aquestes altures- es considera ja una gran concessió. May no pot pretendre utilitzar aquest temps per seguir pressionant la UE, sinó per intentar treure el Regne Unit d’un bloqueig intern construït sobre posicions del 2016. Potser ha arribat l’hora de saber què volen els britànics el 2019.