La UE tanca un any de múltiples crisis. L’any que la guerra siriana ha travessat les fronteres d’Europa, que la retòrica populista antiimmigració s’ha instal·lat en el discurs central de bona part dels governs europeus, mentre París es convertia en l’escenari més brutal d’un jihadisme que ha crescut i s’ha format a la Unió. El 2015 la crisi grega ha tornat a alimentar uns nivells de tensió política a Brussel·les que ja es creien superats. L’arribada de Syriza al poder, la convocatòria d’un referèndum sobre el pla de rescat, la tensió negociadora amb l’exministre de Finances Iannis Varufakis, l’amenaça de l’expulsió grega de l’eurozona i la claudicació final d’Alexis Tsipras són la seqüència més reveladora de la incapacitat europea per superar problemes. I en política exterior, altre cop Rússia. La UE torna a dividir-se sobre la necessitat de renovar les sancions econòmiques i polítiques contra Moscou per la seva implicació en la crisi ucraïnesa. Mentrestant, però, Vladímir Putin ha aconseguit posicionar-se com un actor clau en l’acceleració militar i diplomàtica de la guerra siriana, i suposat aliat -amb agenda pròpia- en la lluita contra l’Estat Islàmic.

Els problemes s’acumulen per a una UE que no troba respostes adequades i avança a cop de solucions temporals, dissenyades més aviat per sortir del pas i no des del convenciment o l’estratègia comuna. És com si els Vint-i-vuit, per separat, encara no fossin conscients de quina és la realitat geopolítica d’Europa i del poder cada cop més relatiu de la Unió.

La UE encara és una potència comercial, un actor important en l’ajuda humanitària, un soci fiable si es tracta de parlar de la lluita contra el canvi climàtic però en el terreny de la diplomàcia clàssica, de la política internacional, la UE és cada cop més irrellevant. La seva implicació en l’acord nuclear amb l’Iran és gairebé un èxit en solitari en una agenda pobra perquè ni els països membres de la UE han cregut mai en una política exterior comuna. Jan Techau, director del Carnegie Europe, parla de la Unió com un “poder ocasional”. “Només de tant en tant, els 28 estats membres aconsegueixen confluir interessos nacionals, determinació política i voluntat de donar a les institucions europees un mandat fort perquè els representin davant el món”, diu Techau. La resta del temps, les agendes dels estats s’imposen i no queda més programa que la realpolitik. La mateixa UE que qüestiona valors interns com la solidaritat, la política d’asil o la lliure circulació de persones també ha abandonat molts dels seus principis quan ha hagut d’encarar conflictes a Ucraïna, Egipte o Síria, o a l’hora de negociar amb Moscou o Pequín.

Els fonaments de la Unió, a prova

La desintegració de la UE és avui encara impensable però hi ha una erosió política gradual que, des de fa temps, està posant a prova els fonaments del projecte europeu. Les institucions europees continuen formalment intactes. La Comissió Europea, fins i tot, ha guanyat poder i capacitat de control sobre els estats membres, aquests últims anys. Però el projecte comunitari ha topat amb els seus límits. El límit que imposen les capitals, decidides a retenir sobirania -potser no tant per desconfiar de Brussel·les sinó per la malfiança que senten cap a alguns dels seus socis-. Els límits d’un poder polític ocasional que sembla que ha deixat de creure en el que volia ser.