EstrasburgEl que va passar ahir a Estrasburg revela que Europa és incapaç de consensuar una posició comuna davant dels Estats Units en la qüestió del tractat de lliure comerç. Als socialistes els han tremolat les cames al darrer minut: estan a favor dels tribunals d’arbitratge entre empreses i estats (ISDS, en anglès) sempre que siguin tribunals públics. Alguns socialistes diuen: “Per què no privats?” D’altres no en volen cap. Martin Schulz, socialista, no va presentar-se a presidir la sessió, enmig dels crits dels eurodiputats: “On és Schulz?!” Partits com Podem i Iniciativa creuen que ja hi ha prou seguretat jurídica als estats de la UE i que un litigi l’acaba guanyant la multinacional que pot pagar-se els millors advocats. Per a conservadors i liberals en tot contracte s’estipula un àrbitre. Però l’oposició de l’esquerra (llegeixin el que diu Urtasun) al TTIP és més profunda, més ideològica que tècnica. Per la porta del TTIP hi veuen entrar l’American way of life i la desregulació. I aquest marc mental, a la contra i antiianqui, està guanyant la batalla de l’opinió digital, fins al punt de fer trontollar els socialdemòcrates. Per això liberals i conservadors afirmen que l’esquerra fa servir l’arbitratge com a excusa, però que en realitat no vol cap TTIP amb els EUA i punt. I no els falta raó. La veritat és que l’esquerra (i l’extrema dreta, per cert) expliquen millor què hi podríem perdre que no pas la dreta què hi podríem guanyar. Tremosa (CiU), pedagògic, insisteix que el TTIP és creixement, que no es tocaria res de l’estat del benestar ni de garanties sanitàries, ni de protecció mediambiental, ni hi hauria privatització de serveis públics. Que fa més d’un segle que comerciem amb els americans. El TTIP no és per demà. En el millor dels casos s’acabaria de negociar a finals del 2017. Tot això és el que hem vist a Estrasburg, convidats per l’oficina del Parlament Europeu a Barcelona. Europa dubta, o sigui que avui els americans deuen estar preguntant-se: “On és Europa?”
