Farage, el monarca derrotat
Si el Regne Unit tingués un sistema de vot proporcional, els euroescèptics del UKIP s’haurien estalviat l’espectacle fratricida de l’última setmana. Nigel Farage seria el líder indiscutible de la tercera força més important de Westminster, un Parlament on els conservadors no haurien aconseguit la clara majoria que ha reelegit David Cameron.
Però el britànic és un sistema dissenyat per donar majories absolutes que afavoreixen els partits grans, i aquest sistema ha fet que els 4 milions de vots del UKIP, sumats arreu del país, només s’hagin traduït en un únic escó. Ni Farage va ser capaç d’emportar-se el seient de la seva circumscripció.
La dimissió en calent del líder populista, però, només va durar unes hores. Farage no plega perquè, segons ell, l’ha “persuadit l’evidència aclaparadora” del suport que li professen els seus. La derrota ha dividit el partit, i ha provocat una revolta interna d’atacs personals i insults públics.
“Ja no és aquell polític alegre, entusiasta, descarat i atrevit” d’abans, es lamentava un dels seus companys de files al Parlament Europeu, Patrick O’Flynn. Ara exerceix de líder “rondinaire, susceptible i agressiu”, decidit a convertir el partit en una “monarquia absoluta” al servei del “culte a la seva personalitat”, es despatxava O’Flynn en una entrevista al diari The Times. Mentrestant, Farage es barallava amb l’únic diputat que tenen a Westminster, Douglas Carswell -l’home que comença a despuntar com a possible relleu del líder xenòfob-. Farage vol que Carswell reclami el màxim del finançament públic que els correspon per l’escó, per ajudar així a engreixar les arques d’un partit ben alimentat per la fortuna del milionari Arron Banks, un magnat de les assegurances que va canviar les donacions als tories per la irreverència euroescèptica de Farage. Carswell s’hi nega perquè no considera ètic utilitzar aquests diners per finançar el partit.
Crisi d’identitat
El UKIP viu una crisi d’identitat. Els resultats electorals els han deixat atrapats en la indefinició. No són únicament aquell partit del vot protesta -el moviment de “guillats, llunàtics i racistes que no han sortit de l’armari”, com els va definir fa uns anys David Cameron- que només podrà seguir aspirant a la marginalitat. Però tampoc s’han confirmat com la força abassegadora que havia aconseguit arrossegar els conservadors cap a la dreta més euroescèptica i imposar la immigració com un dels temes clau de l’agenda política britànica. El UKIP ha de fer front avui al mateix debat que han viscut molts dels seus col·legues del populisme xenòfob europeu: el pes del líder. El Partit de la Llibertat de l’holandès Geert Wilders, el Front Nacional de Marine Le Pen o el Moviment 5 Estrelles de Beppe Grillo són tot formacions al voltant d’un líder fort, de polítics carismàtics que defineixen, marquen i mantenen sota un control ferri la imatge i la ideologia del partit.
El repartiment d’escons de Westminster no reflecteix la transformació política que viu el Regne Unit. Els 4 milions de vots euroescèptics del UKIP són una bossa molt important davant el referèndum per la continuïtat a la Unió Europea que Cameron convocarà aviat. La pressió ja ha començat. I la capacitat de seguir sacsejant la política britànica del UKIP encara hi és. Això sí, fora del Parlament.
