França no és Grècia
“Després d’haver fet de Grècia un conillet d’Índies econòmic durant cinc anys, ara intenten convertir-la també en un conillet d’Índies polític”, protestava aquesta setmana el primer ministre del país, Alexis Tsipras. El sentiment de greuge és profund. Des del primer dia de la crisi i de la imposició dels programes d’austeritat, els grecs s’han sentit tractats com si fossin el laboratori d’una Europa on es posava a prova la resistència d’una societat que s’empobria a marxes forçades. “Hi ha una voluntat d’humiliació”, es lamenta un politòleg grec.
El problema, però, va molt més enllà de Grècia. La crisi grega n’ha sigut el detonant, el territori de proves on tot ha agafat una altra dimensió, però la realitat és que tota la Unió Europea és un conillet d’Índies polític. Un experiment amb febleses. On els greuges i la incomprensió se senten i es proclamen a gust del consumidor. On els titulars de premsa anuncien dobles morals i es reparteixen carnets de guanyadors i perdedors en cada cimera o en cada decisió política.
Mentre Atenes torna a notar la pressió d’una suposada sortida de Grècia de l’euro, França respira més tranquil·la. La Comissió Europea va anunciar a finals de febrer la concessió al govern francès de dos anys més de marge per complir amb l’obligació de rebaixar el dèficit públic per sota del 3% previst pel Pacte d’Estabilitat i Creixement. “Una decisió justa i equilibrada”, anunciava el comissari d’Economia, el francès Pierre Moscovici. Més o menys per les mateixes dates, el Parlament alemany ratificava -amb el suport d’una majoria aclaparadora del Bundestag- la renovació del programa d’ajudes europees a Grècia. París no és Atenes. Ni per situació econòmica, ni per pes demogràfic ni polític. A la Comissió, els representants del front del nord, Alemanya, Suècia, Dinamarca, Finlàndia o Letònia, van reclamar mà dura amb França, però el president, Jean-Claude Juncker, va preferir una resposta “més política”: deixar anar la corda. El mateix que reclama el nou govern grec.
França torna a sortir-neindemne. París i Berlín van ser els autors del pecat original, els primers que van trencar el límit del 3% del pacte l’any 2003, sense que Brussel·les s’atrevís gairebé a amonestar-los. Després d’això, Alemanya va posar en marxa una reforma a fons de la seva economia i França va seguir arrossegant un pressupost que no ha estat en números positius des del 1970. La crisi ha deixat al descobert l’Europa dels desequilibris, i la de la hipocresia. Jo no és només el “massa gran per caure” sinó també el “massa gran per al càstig”.
El setmanari alemany Focus (que és aquell que es va fer famós a l’inici de la crisi per una portada amb la Venus de Milo amb el dit del mig aixecat) escrivia aquesta setmana que el ministre de Finances grec, Iannis Varufakis, és com “el pistoler d’un western dolent” i el govern grec una banda de bandits que “arriben a la ciutat disparant contra tot el que es mou sense pensar què faran després”. Mentrestant, el rotatiu britànic The Daily Telegraph assegurava que Alemanya s’ha “estovat” amb Grècia, i el president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, acusava la Comissió Europea en una entrevista de ser massa “indulgent” amb Atenes. És l’espectacle de la confusió. D’una Europa de missatges contradictoris on ja fa temps que la majoria dels trets van al peu.
