12/12/2014

Gorbatxov confessa que se sent traït

3 min

Per a Mikhaïl Gorbatxov la commemoració de la caiguda del Mur de Berlín i de tot el bloc comunista europeu ha estat agredolça. Des dels fòrums de debat i platós de televisió el líder de la perestroika no s’ha estat de dir que, amb la perspectiva de la història, se sent traït per les elits occidentals. Una traïció que fa extensiva a Rússia com a país i com a societat. A Gorbatxov no li agrada gens ni mica la democràcia paralítica de Putin, però entén com s’ha arribat als espasmes de guerra freda que travessen el món.

Temps de recompte i de balanç, doncs, per a Gorbatxov. Fa 25 anys anys l’aleshores líder soviètic només en tenia 58 i vivia les setmanes més vertiginoses del seu mandat. De fet, el vertigen oscil·laria però no tocaria fons fins a la caiguda de l’URSS, el desembre del 1991. Tal dia com avui, el 13 de desembre del 1989, ja feia un mes que el Kremlin havia deixat caure el Mur i al darrere el règim de la RDA, de Bulgària i de Txecoslovàquia. No feia ni deu dies que Gorbatxov i George Bush havien signat a Malta l’amortització dels tractats de Ialta -la rima del nom dels dos indrets no sembla casual- i just arribat a Moscou el president soviètic presidiria la cimera del Pacte de Varsòvia, que en va representar la liquidació. I aquell 13 de desembre, un dimecres, l’home que havia estat cridat a reestructurar el socialisme real ja tenia els ulls posats a Bucarest, on Nicolae Ceausescu semblava disposat a resistir. “Romania…? Doncs abans de Cap d’Any”, sembla que va deixar anar sense gaire recança un alt diplomàtic soviètic quan un col·lega francès li va preguntar a Malta el tempo per a l’última fitxa del dòmino soviètic. El 25 de desembre, dia de Nadal, els Ceausescu eren executats al pati d’una escola de Tirgoviste. Faltaven exactament dos anys perquè la bandera roja amb la falç i el martell i l’estrella de cinc puntes fos arriada de la cúpula del Kremlin.

Aquelles últimes setmanes del 1989 van representar per a Gorbatxov una mena de missió complerta, almenys pel que feia als seus compromisos a l’Europa Central i Oriental. No s’oposaria a la reunificació d’Alemanya, però la volia neutral, no pas a l’OTAN. No ho va poder evitar, com tampoc va aconseguir un Pla Marshall per salvar una URSS fins i tot a canvi que ja no es digués URSS. Els centres de poder occidentals van apostar per escenificar la derrota i la rendició incondicional de l’anomenat “imperi del mal”. I també volien administrar la post Guerra Freda segons els seus interessos. Per això, Gorbatxov no es pot estar de pronunciar el mot traïció, mentre lamenta com de malmesa ha quedat la confiança Est-Oest, i com d’insignificant ha estat i és el paper de l’ONU per evitar escaldades. I posat a parlar clar, Gorbatxov no ha amagat que se sent satisfet que Putin hagi recuperat Crimea per a Rússia. Durant la commemoració del fets del 1989, Gorbatxov ha evitat referir-se al premi Nobel de la pau que li van concedir el 1990, que els nacionalistes russos li retreien que acceptés. Eren els temps en què per al president la política era una improvisació constant, perquè ell mateix també s’anava improvisant com a demòcrata. Una frase que Robert Musil atribueix a Oliver Cromwell el va perseguir aquells dies: “Un home només va massa lluny quan no sap on va”. L’hi van dedicar els periodistes francesos Jacques Lesourne i Bernard Lecomte. Al cap de 25 anys Gorbatxov ha retornat el nom de cada cosa, i ha aconseguit ressituar el seu paper en la història de Rússia i d’Europa.

stats