COLÒMBIA
Internacional 16/08/2016

Guerra bruta per l’oleoducte transandí

Els awàs són indígenes amenaçats pels narcos, el conflicte, els transgènics i la indústria petroliera

Ethel Bonet
4 min
UN TUB DE PETROLI AL PATI DE CASA  Els 1.170 quilòmetres de l’oleoducte transandí s’han convertit en un element més del paisatge selvàtic del departament de Nariño. Al poblet de Llorente, una família que el té al pati de casa el fa servir per estendre la roba.

Llorente (nariño)Francisco Javier Cortés Guanga és rabassut i té cara de bonàs. Aquest líder indígena del poble awà porta mitja vida amunt i avall, recorrent els municipis del departament de Nariño, al sud-oest de Colòmbia, lluitant pels drets d’aquesta tribu mil·lenària que, segons ell, “està en perill de desaparició”.

Les reserves indígenes en què habiten els awàs són un terreny fèrtil per a les plantacions il·lícites de coca. Però aquestes terres selvàtiques també són travessades per l’oleoducte transandí que porta el cru des d’Orito, al departament de Putumayo, fins al port de Tumaco, a l’oceà Pacífic.

“Els awàs sempre hem viscut en pau i harmonia amb la natura. Som un poble recol·lector que es dedica al conreu de la mandioca, el blat de moro i el chiro [una espècie de banana] i a la pesca de riu”, explica Cortés. Però tot va canviar quan es va construir la carretera de Pastura a Tumaco, utilitzant el traçat d’una via fèrria que mai es va arribar a executar a la dècada dels 60. Amb l’asfalt van arribar les excavadores per construir l’oleoducte, la guerrilla, els paramilitars, els tancs de l’exèrcit colombià, les fumigacions aèries del Pla Colòmbia i el vessament del cru als rius.

José Silvio porta la samarreta amarada d’aigua. Està construint un pont amb troncs perquè la comunitat pugui travessar el rierol de Pianulpí, contaminat per l’abocament de petroli. “El juliol del 2015 les FARC van dinamitar un tram de l’oleoducte i van provocar un dels pitjors vessaments de cru, que va arribar fins al Pacífic. La taca de petroli es va estendre fins a 7 quilòmetres sobre la costa de Tumaco. No podem pescar perquè el riu Mira (que desemboca al Pacífic) està contaminat. Els peixos surten malalts, amb fongs sobre les escates”, es queixa Silvio. Servint-se d’una petita barca de fusta, accedeix a l’altra riba, on per una escala de sacs de sorra puja al poblat.

Una selva malalta

“Fa una dècada tot això eren les terres de Jairo Aparicio (un narco del Càrtel de Medellín de Pablo Escobar)”, exclama Cortés, des de l’altra riba. “Extorsions, amenaces de mort, mines antipersona i massacres són el nostre pa de cada dia. Hem patit i seguim patint les conseqüències del conflicte armat”, denuncia Cortés, abans d’apuntar que en els últims 15 anys han sigut assassinats dos mil membres d’aquesta tribu. “La nostra terra, els nostres recursos naturals, ha sigut explotada per la guerrilla i els paramilitars sense que els importessin les conseqüències. La selva està malalta per la fumigació d’agrotòxics i els rius contaminats”, lamenta el líder indígena.

Seguint per la carretera, l’oleoducte es converteix en un element més del paisatge. El tub recorre els camins i es barreja amb la vegetació, fins i tot passa per davant dels habitatges. N’hi ha que l’aprofiten per estendre la roba.

Vàlvules clandestines

En alguns dels trams de l’oleoducte hi ha vàlvules clandestines per extreure el cru, que s’utilitza en els laboratoris il·legals per processar la cocaïna. Les han instal·lat grups armats que són autèntics professionals. Utilitzen un silenciador en el trepant per no fer soroll en perforar el tub i després hi col·loquen una mànega per abocar el combustible en unes basses camuflades entre el boscatge.

En el robatori del cru també hi estan involucrats camperols i alguns indígenes, reconeix Cortés. “Davant la falta d’alternatives, els nadius exploten el que hi ha per aquí. El terreny ha deixat de ser fèrtil per a la sembra i un ha de treballar, ja sigui raspant fulles de coca o robant el cru”, puntualitza.

Aura Melva La Paz, governadora de Piguambí Palangala, ens rep a casa seva. En aquest territori hi va haver una de les pitjors massacres d’indígenes. El 4 de febrer del 2009 prop d’una vintena d’awàs, entre els quals diversos menors de 5 anys i dues dones embarassades, van ser torturats i assassinats a cops de matxet per combatents de les FARC. “Els van acusar de ser informadors de la força pública. Van venir amb els seus matxets i els van assassinar”, recorda la governadora. Melva de la Paz també ha perdut un germà pel conflicte armat i en té un altre a la presó. “L’exèrcit i la policia destrossen les nostres cases. Ens detenen i ens acusen de robar el cru perquè l’oleoducte passa pel nostre territori”, denuncia.

A només deu minuts de l’escola municipal de Piguambí Palangala hi ha una zona coneguda com “el barri xinès”, controlada per la guerrilla de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), on tenen diversos embassaments amb cru robat. “La força pública sap tot el que hi ha allà però no fa res. Després vénen les violacions de les nostres cases”, es queixa Melva La Paz.

Grups armats i quadrilles

El robatori de combustible s’ha convertit, al costat del narcotràfic, en una de les fonts de finançament dels grups armats, que es divideixen els trams de l’oleoducte. Mentre les bandes criminals acumulen fortunes amb el negoci de les vàlvules clandestines, la companyia EcoPetrol, propietària de l’oleoducte transandí, perd milions de dòlars a l’any. Per aquest motiu, l’empresa nacional petroliera va decidir crear un grup elit per caçar les vàlvules il·legals. Les “quadrilles” de rastreig recorren cada tram del serpentejant tub d’acer, de 1.170 quilòmetres, per localitzar les perforacions.

No obstant -exposa Melva La Paz-, EcoPetrol “no ha assumit cap responsabilitat sobre el vessament de cru al Pacífic de l’any passat, al·legant que la contaminació va ser causada per tercers, en referència a les FARC”. “Les autoritats no ens compensaran pels danys irreparables que ha causat el vessament als nostres rius i camins, que han quedat negats en hidrocarburs”, denuncia la governadora. A més, adverteix: “La guerrilla i els paramilitars planten mines antipersona al costat de l’oleoducte, i estan posant en perill la comunitat”.

A poc a poc els refugis dels awàs s’estan quedant buits com a conseqüència del conflicte armat o la contaminació ambiental. A San Agustín Floresta, al costat del riu Mexicano, al municipi de San Andrés de Tumaco, hi vivien 442 indígenes el 2002, assenyala Luis Alberto García, de 55 anys: “Les fumigacions aèries, les extorsions, els assassinats i les violacions de l’exèrcit han provocat desplaçaments massius. Al refugi només hi queden 44 persones”.

stats